Reagrupament
Urgell

“A la vida és més útil l’esforç que la força” (A. Bolinches)

La majoria dels associats a Reagrupament i gairebé tota la gent que hi simpatitza en un grau o altre, hem quedat perplexos pels fets succeïts aquest cap de setmana a partir d’una reunió de la Junta nacional. També pel fet d’haver estat protagonistes –en negatiu, és clar– a tots els mitjans de comunicació, quan habitualment n’érem sistemàticament desplaçats. La impressió general de trencament, viscuda en un primer moment, ha estat d’antologia. La sensació de tristesa i desconcert planava de forma considerable. No ho puc negar. Les primeres reaccions –en calent– manifestades per molts dels companys amb qui ja fa un cert temps que compartim la il·lusió i l’esforç de participació i treball a favor d’una alternativa política per a la independència com aquesta, van ser de frustració i decepció. No n’hi havia per a menys. Com que som gent que ens uneix la constant de la lluita democràtica a favor de les llibertats del nostre país i de tots els Països Catalans, quan veiem, una vegada més la crua possibilitat de restar, ens envaeix una impotent tristesa.

Com que els valors d’aquesta convicció personal sobre la llibertat, fa més de trenta anys que m’han anat modulant el pensament, també vaig il·lusionar-me amb la formació de Reagrupament amb en Joan Carretero al davant perquè aquest representava, i encara representa, una opció independentista nítida i d’una valenta voluntat regeneradora de la política, que prou falta ens fa. És per això que vaig abocar-m’hi junt amb altres companys, sense cap desig d’ambició personal més enllà de treballar pels objectius indicats, i tanmateix la meva identificació pública d’aquest compromís m’obliga a intentar donar una explicació del que ha passat i sobretot de com ha acabat de resoldre’s. No és pas fàcil, perquè aquestes coses mai no passen perquè sí i un servidor me’n sento corresponsable obligat amb aquelles persones que sempre m’han fet una gratificant confiança.

A hores d’avui ningú (fora dels protagonistes) no sap gaire, i un servidor tampoc, el que realment ha passat. Sorprèn d’entrada que qui té la majoria d’una organització opti per abandonar-la enfront d’una minoria. Sobretot quan tot plegat ha costat tant de construir. Sembla que les arrels de la discrepància venien de lluny i que, més tard o més d’hora, havia d’explotar i com va passar potser és el de menys. El detonant podria semblar que no fos ni el més indicat per provocar el daltabaix que ha produït. En essència l’esclat del conflicte havia d’acabar provocant desercions i –suposem– que aquestes s’han produït com a conseqüència d’una acció de força. El resultat és ja de domini públic.

Des de la base de l’organització només ho podem lamentar. Tant les desercions com la perplexitat, decepció i disgust que hem patit tots plegats. Es fa difícil pensar que no hi havia cap altra opció. Però pot ser que en realitat no n’hi hagués cap que fos millor pels interessos finals de Reagrupament o que poguessin abordar-se menys traumàticament. És evident que l’independentisme viu neguitós i sacsejat degut a la constatació que el país es mou amb força per aquesta via. Força que s’incrementa constantment provocant tot tipus de moviments i estratègies, amb un ventall de gent inquieta per posicionar-se amb l’objectiu de dirigir el canvi que espia en un horitzó cada vegada més pròxim.

Per això Reagrupament, que fins ara s’ha consolidat com la referència més sòlida de l’actual panorama sobiranista, sorprèn que hagi pogut patir aquesta sotragada intestina. Encara que d’altra banda puguem acceptar que aquesta soterrada confrontació palpitant s’havia de resoldre com més aviat millor. I amb això no vull pas prejutjar res ni molt menys a ningú.

En la fràgil constitució i desenvolupament dels col·lectius humans passen moltes coses i es pateixen disfuncions i sotragades. Reagrupament n’acaba de patir una de seriosa. Cal veure què s’ha perdut en el sotrac i posar les mesures més plausibles perquè mai més es torni a repetir. I si hi ha algú que s’hagi pogut moralment ferir, cal fer l’esforç de recuperar-lo perquè la causa o l’objectiu final de tots plegats s’ho val i perquè no ens podem permetre que ningú no caigui ni decaigui en aquest viatge cap a l’objectiu final.

Si fos cas que, per activa o per passiva, s’hagués fet un ús inadequat d’algun dels mecanismes normatius que ens hem dotat com a col·lectiu, seria bo revisar-ne els principis que van guiar els responsables de les decisions aplicades al seu moment en compliment sobretot del rigor que sempre ens hauria d’inspirar.

Acabo amb una reflexió que ens pot donar una gran serenitat d’esperit: “si sempre actuem d’acord amb les nostres conviccions i principis, si tenim la consciència tranquil·la i procurem anar amb la veritat per davant, res de tot això ens afectarà”. Siguem positius i generosos i Reagrupament en sortirà reforçat perquè acabarem sumant amb tots els independentistes.

Jaume Ponsarnau
Nova Tàrrega, 05/02/2010

La carreterada

En efecte: la política no és futbol. Ens ho repeteixen els tertulians més enravenats. Però l’argument es pot girar com un mitjó. De vegades és la política la que ha de ser més primària. Aquest tiqui-taca tan preciosista a què ens té acostumats en Guardiola  pot tenir el seu equivalent polític quan ets un estat, però serveix de poc quan s’ha de dur un poble fins a la independència. Si el partit se t’escapa, ha de pujar el defensa de metre noranta, el que no té estil ni ganes de ser “pichichi”, a rematar de cap, de nas o de clatell, sense manies. Mirin, se’ns està acabant la nació. O travessem d’una vegada aquest riu ple de corrents i de lloses que rellisquen o ens quedem a la riba dolenta. Que ningú no esperi que els que han de lligar la corda a l’altra banda perquè els de darrere ens hi puguem agafar ho facin amb caminar aristocràtic. Els moviments seran grotescos i abans de trepitjar terra seca s’hauran xopat el cul i l’esquena.  Una carreterada? Bé, doncs sí… Però ell ha decidit mullar-se. Mentrestant, els partits de sempre continuen caminant longitudinalment per la riba dolenta, tocant el violí i fent la mascarada veneciana. Van dient que més avall hi ha un Ponte de Rialto i que per allà passarem tots fent passes de minuet… Però què hi ha al final? La mar salada, la gran badada… Dimarts es van reunir els reagrupats de la Selva. Desconcertats, sí, però decidits a continuar donant plena confiança a qui ha demostrat més coratge en els propòsits que finesa en els gestos i paraules. Ja hi ha tots els altres polítics que en comptes de llengua tenen una cinta mètrica. Ell enceta la campanya com Haydn a l’obertura de la Simfonia Sorpresa: amb un cop descomunal de percussió per desvetllar músics i auditori. Tots orella drets i poca broma. I si no, pleguem i anem-nos-en a dormir a la palla… Doncs mirin, molts se’l creuen.

Ramon Sargatal
El Punt – La Galeria, 04/02/2010

ERC ha anunciat la seva precampanya per a les eleccions de la tardor. Evidentment cada força política té la seva manera de fer i també tot el dret d’engegar els motors de la forma que consideri més escaient. El que no sembla gens correcte és que de forma barruda s’apropiïn de la marca decideix que ha servit per donar nom a les diferents comissions locals i comarcals  que han organitzat les consultes populars del 13D i que estan organitzant les del 28F i 25A. Adoptar el lema Puigcercós 2010, Catalunya decideix és una forma poc honrada de voler capitalitzar l’esforç de milers de voluntaris que hem treballat, treballem i treballarem per l’èxit de les properes consultes, molt sovint colze amb colze amb militants d’Esquerra. Tota la feina que s’ha fet fins avui ha estat un exemple de generositat, i després de les baralles d’egos del dia 14, feliçment superades, ja només faltava aquest altre cop de bastó a la il·lusió i motivació de dotzenes de comissions locals i comarcals.

Puigcercós està fent un trist favor a l’independentisme i caldria que rectifiqués de forma immediata. Segur que els cervells d’Esquerra podran trobar un altre lema que no deixi milers de persones desorientades i amb un pam de nas. No s’ho mereixen.

Patriotes,

Aquestes dates són propícies per als somnis i els bons desitjos. I per tots nosaltres no n’hi ha cap de més bell que la independència de Catalunya.

Sovint, però, les bones intencions (deixar de fumar, fer règim…) es van difuminant a mesura que van passant els primers dies de l’any.

El nostre desig per aquest 2010 és que treballem tots, amb totes les nostres forces i sense defallir, per aconseguir la independència ja, sense haver d’esperar un any més. La llibertat no es dona, es pren, i és feina nostra aconseguir-la dia a dia.

Molt bones festes a tothom!

Reagrupament Urgell

Des de la seva constitució provisional, el 8 de juny de 2009, l’assemblea comarcal de l’Urgell de Reagrupament Independentista ha estat dirigida per una comissió gestora, encapçalada per sis socis.

Avui, 20 de desembre, s’ha celebrat l’assemblea general de socis que ha servit per elegir formalment, per un període de dos anys, la nova comissió executiva comarcal que ha de dur les regnes de l’associació, integrada per deu membres:

• Salvador Bori, Tàrrega
• Josep M. Creus, Santa Maria de Montmagastrell
• Daniel Elias, Altet
• Rosa M. Gavernet, Altet
• Ferran Giner, El Vilet
• Pere Isart, Tàrrega
• Josep Mañá, Tàrrega
• Jaume Ponsarnau, Tàrrega
• Xavier Roca, Tàrrega
• Josep Torres, Tàrrega

Un cop acabada l’assemblea, i d’acord amb els estatuts de l’associació, la nova junta executiva s’ha reunit de forma immediata per elegir d’entre els seus membres els responsables de coordinació, secretaria i tresoreria. Han estat escollits per desenvolupar aquestes funcions les següents persones:

• Coordinador: Salvador Bori
• Secretari: Daniel Elias
• Tresorera: Rosa M. Gavernet

Cal destacar que l’assemblea de Reagrupament a l’Urgell ha estat la primera a organitzar-se de tot Catalunya per tal d’escollir la seva junta directiva territorial.

Després de l’assemblea constituent de Reagrupament, realitzada a Barcelona el passat 3 d’octubre, la direcció nacional va fixar un període de 45 dies, entre el 15 de desembre de 2009 i el 30 de gener de 2010, per realitzar aquestes assemblees comarcals o de districte (a Barcelona), per tal de fixar els òrgans de govern de l’associació a tot el territori.

Fotos de l’assemblea.

Aquest diumenge tenim a Tàrrega la oportunitat de fer història, junt amb els altres 160 pobles que arreu de Catalunya organitzen consultes populars sobre la independència.

Reagrupament diu Sí a la independència en totes les ocasions que té i per aquest motiu està fent campanya per a que la gent acudeixi a votar aquest diumenge.

Recordeu que per votar a Tàrrega podeu fer-ho de nou del matí a vuit del vespre al vestíbul del teatre Ateneu de Tàrrega.

Hi ha gent que diu que aquesta consulta no serveix de res perquè no és vinculant. I tenen tota la raó. Com la tenim els que pensem que, malgrat no tenir conseqüències jurídiques, aquesta consulta servirà per donar més presència a l’independentisme d’aquest país. O, si més no, per tenir una mesura clara del suport real que té, més enllà de la munió d’enquestes publicades sobre el tema.

Però no podem quedar-nos aquí. La legalitat espanyola impedeix la realització de referèndums (aquests sí, vinculants), com ja va fer al País Basc en el cas del famós Pla Ibarretxe. Per tant, si volem aconseguir la independència, haurà de ser prescindint d’aquest legalitat espanyola. I la única manera de fer-ho (com ja han demostrat que es pot fer altres països d’Europa en els darrers anys) és a través d’una declaració unilateral d’independència per part del Parlament de Catalunya. Això significa que en les properes eleccions al Parlament cal que es presenti algú capaç d’aglutinar tot el vot independentista: el de dretes, el d’esquerres, el del centre, el de dalt i el de baix. Tot.

Amb una majoria de diputats i diputades independentistes no sotmesos a altres necessitats que les pròpies de Catalunya, la independència no només serà possible, sinó que a més serà fàcil d’aconseguir. Només cal que nosaltres ho vulguem.