Reagrupament
Osona

La setmana passada vam poder contemplar un espectacle molt trist i lamentable. Per a qui no se n’hagi assabentat, l’hi explicaré breument. Reagrupament va rebre una nova estocada a través d’un correu electrònic enviat a la premsa en nom de Sandra Lomas, que va resultar ser del tot fals. El correu en qüestió exposava, en nom de l’associada esmentada i exmembre de la junta directiva nacional, unes crítiques totalment fora de lloc contra Joan Carretero i, alhora, afirmava que properament es presentaria una candidatura Carretero-Laporta-Nebrera. Sí, senyors, la mateixa Montserrat Nebrera que fins fa poc militava al Partit Popular.

En el moment d’escriure aquest article, encara no se sap qui és l’autor d’aquest correu, i dic “encara” perquè des de l’associació ja s’ha interposat una denúncia i esperem que aviat se sàpiga qui és la persona o persones que poden caure tan baix i fer una cosa així.

També val la pena esmentar que aquest correu fals va ser penjat a la portada d’alguns diaris digitals, que van decidir posar-l’hi sense ni tan sols contrastar la veracitat de la informació. Es tracta de diaris al servei de partits i que, pel que sembla, els importa ben poc si la notícia és certa o no, ja que només volen quedar bé amb el seu “amo”.

La pregunta és: si la notícia hagués afectat a qualsevol partit o associació que no fos Reagrupament, també s’hauria actuat d’aquesta manera? I la resposta és: NO. I és que Reagrupament fa por. Fa molta por una opció que aposta clarament per la independència i que ho diu sense embuts. Una opció que es compromet a fer aquesta proclamació des del  Parlament, l’únic lloc possible per fer-ho i que, alhora, vol regenerar d’una vegada i per sempre la vida política d’aquest país.

Cal que estiguem preparats. Aquesta no és la primera ni serà l’última vegada que Reagrupament serà notícia per un tema d’aquesta mena. Ens en vindran moltes més, d’emboscades com aquesta. Un consell? Manteniu l’ull crític davant de segons quin tipus d’informació i refieu-vos del vostre criteri personal. No us deixeu influenciar per les possibles notícies tòxiques que, de ben segur, circularan impunement per la xarxa abans i durant la campanya electoral. L’opció de Reagrupament espanta a les forces polítiques consolidades, i s’intentarà, des de diversos fronts, que no arribi a bon port. Des de l’associació, però, estem convençuts que la intel·ligència i el bon criteri dels ciutadans prevaldran per sobre de tot i que aquestes falses informacions cauran pel seu propi pes.

Eva Solé

Article publicat a El 9 nou el 05/03/10

Convidat per Reagrupament Osona, l’escriptor de Sant Cugat del Vallès, Víctor Alexandre, va pronunciar una conferència a Vic el dia 15 de desembre, tot just dos dies després de la històrica data del 13D. El local de la Unió Excursionista, a la casa Galadies, es va omplir, malgrat el fred i l’inevitable cansament, després de la mobilització col•lectiva de la diada de santa Llúcia.

Qui sap si encara sota l’efecte del 13D, Alexandre va fer una exposició tan clara com emotiva de l’estat d’ànim col•lectiu de la societat catalana. Lluny del to directe, incisiu i combatiu que solen tenir els seus articles, va parlar sobretot de psicologia col•lectiva, de la manca crònica d’autoestima que patim, comparable a la dona maltractada que no sap si tindrà prou forces per abandonar el marit maltractador, aquell que durant anys i anys li ha fet creure en la seva inferioritat per sortir-se’n tota sola, per molt que els parents i coneguts d’ella li repeteixin: “Deixa’l, deixa’l!” Igual com aquesta dona, va dir l’escriptor, Catalunya no sap quina força té per valdre’s per si mateixa, de tant com li han dit i repetit que tota sola no pot pas anar enlloc. Aquesta relació malsana de domini masculí i submissió femenina, que entenem tan bé quan l’apliquem a una parella, l’hem de projectar a la dimensió col•lectiva del binomi Espanya-Catalunya, per veure fins a quin punt és incompatible una convivència harmònica, ja que la primera només pot acceptar una Catalunya dòcil i sotmesa, que pagui i calli. Res més.

Per això, i també perquè els nostres líders polítics ens han fallat (“el Carod de l’any 2003 no té res a veure amb el de l’any 2009; són com dues persones diferents”), deia Alexandre, necessitem compensar el gran desengany del govern tripartit que tan bones expectatives va generar al principi. Ja no podem creure més ni en la “pluja fina”, ni tampoc en l’eterna ambigüitat de CDC. “Quan una persona en qui tu confiaves plenament et traeix, alguna cosa es trenca per sempre, i ja mai més no serà igual la relació.”

Aquesta era la crònica a mig fer d’una conferència que mai vaig acabar d’enllestir, potser perquè vivim en una societat massa accelerada, sense prou temps per pair adequadament els fets, que la immediatesa enterra de seguida sota capes i capes d’actualitat precipitada. Ara, que ens trobem entre la 1a i la 2a tanda de consultes sobiranistes, generadores de la il•lusió que Alexandre recepta com a medicina necessària i reivindica per a la societat catalana, per contrarrestar fracassos, desercions i decepcions incomptables, l’associació per a la qual treballo, amb l’objectiu prioritari d’assolir la independència de Catalunya, també ha patit un moment crític que ha enterbolit l’esperança il•lusionada d’algunes persones a les quals inspiràvem confiança, i a aquests ciutadans de bona fe dedico avui el meu article.

Alexandre ens va parlar de la responsabilitat que té Reagrupament per no decebre de nou les expectatives de la bona gent d’aquest país, tan maltractada per la història i per la dinàmica política d’aquests últims anys. Té tota la raó; per tant, s’imposa demanar excuses a les persones a qui l’actuació de la Junta Directiva de Reagrupament hagi generat dubtes. En descàrrec nostre, us hem de dir que, des de la primera reunió, els quatre membres ara dimitits van tenir una actitud obstruccionista, que impedia prendre acords i treballar, perquè s’oposaven a qualsevol proposta de la direcció. Quan el president els va dir que així no es podia continuar, que calia anar per feina i preparar una bona campanya per a les eleccions que s’acosten, i que de cap manera es podien tolerar a Reagrupament els mateixos vicis que malmeten els partits tradicionals, es va produir una situació d’enfrontament  que va obligar Carretero a plantejar la disjuntiva: “O hi sobreu vosaltres, aquí, o hi sobro jo”. El que va venir després ja és prou conegut, perquè tots els mitjans de comunicació en van parlar, a la seva manera, és clar, la majoria disparant amb bala contra la persona de Joan Carretero, contra la nostra associació i contra tot l’independentisme, de passada…

En la gestió de la crisi hem comès errors, segur, fruit de la inexperiència política. En tots els partits es produeixen friccions i conflictes per ambicions personals que alguns volen fer passar per davant de l’interès del país. Va implícit amb la naturalesa humana o, potser més ben dit, amb la misèria humana. A Reagrupament això no podia passar, perquè l’alliberament nacional és la nostra primera raó de ser, i per tant es va prendre la determinació de reconduir les coses, encara que això suposés haver de prescindir de quatre membres de la Junta Directiva. Ara, potser hem perdut aquella puresa dels novells, però hem posat en pràctica la regeneració democràtica que defensem, i de seguida hem tornat a la feina, amb l’organització d’un cicle de conferències, la primera de les quals ens permetrà sentir i veure a Vic avui mateix, al Col•legi d’Arquitectes, l’honorable Heribert Barrera. Tothom hi és convidat.

Imma Bellafont,
Junta Directiva de Reagrupament

Article publicat a El 9 nou el 19 de febrer de 2010

Des del punt de vista social i humà, ningú discuteix sobre el dret a decidir de les persones i dels col•lectius. Tant és així, que a la manifestació que es va celebrar el 18 de febrer de 2006, hi participaren, segons diuen algunes fonts, 700.000 persones, i entre 200.000 i 700.000 més ho feren l’1 de desembre de 2007; una gran quantitat de persones que reclamaven i demanaven el dret a decidir; hi insisteixo, el dret. Ja és prou trist que s’hagi de demanar un dret tan bàsic com el de poder decidir, però ja ens han demostrat que el poder de decisió dels catalans i catalanes brilla per la seva absència.

Al llarg dels últims anys, i més concretament els darrers mesos, s’ha fet més palès que mai que els catalans no tenim ni vot ni paraula en les decisions que ens afecten. Podríem començar esmentant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 2006; uns hi estaran més d’acord i d’altres gens, i l’objectiu d’aquest article no és de debatre sobre la utilitat (o no) de l’Estatut(et), però entenc que el que decideix un 90% de parlamentaris democràticament, no hauria de ser modificat, discutit ni possiblement tombat per 12 persones d’un estat veí.

Però això va ser el principi, i darrerament hem pogut comprovar més que mai que el nostre dret a decidir és nul. Els catalans no podem decidir com ens sentim; els catalans no podem decidir sobre l’educació perquè és competència de Madrid; els catalans tampoc podem decidir sobre la gestió de l’aeroport més important del país perquè estarà dominat majoritàriament (+ del 50%) per Madrid. Si ens arriba immigració il•legal i, senzillament, s’hi vol posar ordre, tampoc tenim poder de decisió perquè ho decideix Madrid. Tampoc tenim competències en energia nuclear i, si se’ns acut (tampoc entraré a debatre-ho) inventar-nos unes vegueries, des de Madrid també se’ns alerta que les divisions territorials es decideixen allà…

Aleshores, en quines qüestions importants podem decidir? És o no un dret? Doncs, ja és hora que decidim, tots plegats, que ha arribat el moment de prendre decisions i fer un pas endavant! S’ha d’acabar això d’anar a demanar almoina i permís a la capital de l’estat veí per moure qualsevol peça del tauler, i la millor manera és divorciant-nos-en perquè ja som grans.

Fa uns dies llegia un article de l’Agustí Bordas titulat “L’Estat espanyol s’enfonsa”, on afirmava rotundament, segons el darrer Informe de Competitivitat Mundial 2009-2010, que la independència de la justícia espanyola ha caigut 4 posicions i s’ha situat per sota de la nigeriana; en àmbits com el “favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals”, l’Estat espanyol es troba per sota de Namíbia i en “transparència de les polítiques públiques governamentals”, l’Estat baixa fins a la 80a. posició d’un total de 133 països, i se situa per darrere d’Uganda i Tanzània. Tot un exemple a seguir… Però, qui vol pertànyer a un país així podent estar millor?

Desgraciadament, pertanyem a un Estat que no ens deixa decidir, un Estat que diversos estudis el posicionen més a prop de països subdesenvolupats, que no pas de la vella Europa; pertanyem a un Estat on la borsa va caure prop d’un 6% perquè els inversors estrangers no se’n fien ni un pèl. No ha arribat l’hora d’alliberar-se’n?

Amb tot, el president de l’Estat espanyol se’n va a esmorzar als EUA i recita, sense tenir en compte que aquí hi ha diverses religions, un vers de la Bíblia; serà capaç de complir també l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, que diu: “Fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos, y tomar otras medidas adecuadas para fortalecer la paz universal”? Sembla que no, perquè amb aquest dret universal, tampoc tenim el dret a decidir-ho mentre formem part de l’Estat espanyol.

Carles Costa

Article publicat a osonacomarca l’11/02/10

A principis de setembre es va fer la primera reunió d’Osona Decideix al bar La Terra, de Vic. D’aquella reunió en vaig sortir amb dues idees clares: la primera, que ajudaria en tot el que pogués per celebrar la consulta popular, i la segona, que per poc que pogués aquell dia seria a Vic. M’explicaré: des de fa uns quants anys estic estudiant a Manchester (UK), i això m’obliga a ser fora del país més de la meitat de l’any.

Des d’allà estant, la meva implicació era nul•la, l’únic que podia fer era seguir el procés de creixement d’Osona Decideix i de les seves plataformes bessones de cada municipi, només a través del grup de Google, d’amics i familiars. Aquestes eren les úniques maneres d’assabentar-me de com anava tot, ja que la informació que donava del tema TV3 i la premsa on-line (tant la comarcal com la nacional), era escassa o inexistent.

Una de les primeres dates proposades fou el 6 de desembre, cosa que va quedar descartada immediatament, ja que coincidia amb el pont i el mercat medieval a Vic; finalment, però, es va decidir que seria el 13 de desembre. Tot i això, no es descartava l’opció del 28 de gener si no hi havia prou temps per poder-ho organitzar amb plenes garanties.

No recordo quan va ser, em van confirmar que finalment a Vic també es faria la consulta el dia 13 de desembre. Jo tenia moltes ganes de ser a Vic, però precisament feia unes setmanes que havia reservat vol de tornada a Vic per al cap de setmana posterior. No negaré que vaig dubtar de si venir,  només per votar i tornar a marxar, però tenia moltes ganes de ser-hi. Molts pensaran que és absurd fer més de 1500 Km per votar en una consulta popular no vinculant, però no ho és pas per a mi, ni, segons he sentit, tampoc per a un noi de Sant Cugat que va aconseguir ajudes per poder venir a votar des de Califòrnia.

Ser català i viure fora del teu país vol dir, segons la meva experiència, haver-te d’excusar cada vegada que dius d’on ets. Als anglesos els costa acceptar que algú renegui del seu DNI o passaport, i cada vegada que coneixes algú, li has d’explicar què significa ser català. Per a mi, ser català és tenir seny i tenir rauxa, o, tal  com ho dic jo: un 50% de cor i 50% de raó. Raó, perquè darrere del catalanisme s’hi amaga la defensa d’una cultura, d’una llengua, la reclamació d’un deute històric, d’un deute fiscal que molts no veuen o no volen veure, etc. Però ser català també té la seva part de cor, de sentiment. Ser català és, avui dia, anar pel món i explicar i repetir cada vegada que els catalans no som espanyols; vol dir aguantar una vegada i una altra els atacs a la nostra cultura i identitat, tant des de fora de Catalunya, com també des de dintre del mateix país; vol dir que quan fas una cosa ha de ser el doble de bona i el doble de gran, per aconseguir que et facin la meitat de cas.

La consulta popular, encara que molts ho neguin, ha sigut un esdeveniment històric per a Catalunya i per a la democràcia. Històric per a Catalunya, independentment dels resultats obtinguts, perquè només a la comarca d’Osona es van acreditar mes de 130 periodistes de tot el món. La notícia de la consulta popular a Catalunya ha sortit en nombrosos mitjans de comunicació, des del País Basc fins a Rússia, passant per Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França, Bèlgica, Espanya, Holanda, Alemanya, etc.  Abraham Lincoln (1809-1865) va dir “Democracy is the government of the people, by the people, for the people”, la consulta popular duta a terme el passat 13 de desembre és la màxima expressió de democràcia segons Abraham Lincoln, perquè va ser una consulta organitzada per la gent del poble, amb la gent del poble i per a la gent del poble.

En fi, el cap de setmana escollit va arribar. Jo vaig arribar a Vic just a temps per assistir al parlament d’en Joan Laporta a la Plaça Major de Vic; l’ambient que s’hi respirava era impressionant, sobretot quan es va cantar Els Segadors. Només per això, ja va valdre la pena fer el trajecte. I diumenge vaig tenir la meva oportunitat de col•laborar físicament en la consulta, fent de vocal al col•legi electoral situat a l’Horta Vermella i votant. Va ser un cap de setmana molt català: divendres va ser un dia dedicat  al cor i el sentiment, i diumenge, a la raó i el seny.

Aristarc Claramunt

El dia 13 de desembre passarà a formar part de la nostra història, perquè la gent d’Osona n’hem estat els protagonistes indiscutibles. Un 41,1% de la població hem dut a terme un exercici pràctic de democràcia directa, sense més intermediaris que nosaltres mateixos, sense els recursos públics que ens hauria d’haver facilitat legítimament un estat i una Generalitat que, només en teoria, emparen i garanteixen els nostres drets col•lectius. Qui gosarà dir, a partir d’ara, que la societat civil catalana no existeix? Qui s’atrevirà a qüestionar la validesa del procés que ha nascut i protagonitzat el poble mateix, amb plenes garanties de fiabilitat, per molt que els repatanis de sempre hi vulguin veure pegues? Abans que res, moltes gràcies als més de 2.000 voluntaris d’Osona Decideix, per fer-ho possible!

Som conscients que les 167 consultes municipals d’aquest diumenge de santa Llúcia sacsegen tot l’escenari polític en què ens hem mogut fins ara. El poble s’ha pronunciat, i amb els seus vots afirmatius en un 97,8% ha posat punt final a l’etapa estatutària, deixa enrere un marc legal inútil, que només serveix per posar traves a la voluntat popular. Si estem d’acord que en una democràcia la sobirania rau en el poble, el d’Osona ja s’ha manifestat i ara s’imposa respectar la seva voluntat. Cap tribunal, cap partit polític ni cap organisme institucional està per damunt d’aquesta voluntat, sinó a la inversa. Totes aquestes institucions  només tenen raó de ser si serveixen a la comunitat. Sentirem, és clar, molts cants de sirena que miraran d’enverinar el debat, llevar-li la legitimitat democràtica o atemorir el personal. No les hem d’escoltar, aquestes veus. Massa que les hem sentides!

El 13 de desembre ha estat la resposta a l’abstenció electoral massiva, a la frustració i al desànim que ens ha generat la classe política actual, a la baixa qualitat democràtica d’un sistema que no vol regenerar-se, a uns representants mediocres i porucs que cada vegada ens representen menys, a una Espanya que ens vol sotmesos com en els darrers 350 anys, que no progressa adequadament, atrapada en prejudicis seculars. La nostra resposta és la il•lusió col•lectiva per projectar-nos cap a un futur engrescador de llibertat que ens mereixem, igual com tots els altres pobles del món.

Nosaltres no tenim por de deixar votar els nous catalans i gràcies a l’esperit d’Arenys hem iniciat una nova via que pot servir de model per a altres nacions sense estat d’Europa i del món. Qui ens pot acusar de ser poc internacionalistes? L’interès de tants mitjans informatius europeus pel nostre procediment democràtic hauria de fer callar els pesats i acomplexats de sempre. Som catalans del segle XXI; no portem barretina, però tampoc reneguem de les nostres tradicions ancestrals.

Felicitem-nos tots plegats, i agraïm la presència de les personalitats de tots els àmbits que ens han visitat, somrients i expectants, respectuosos d’assistir a aquesta manifestació espontània d’afirmació popular catalana. Els ressentits, que n’hi ha, els espanyolistes, que també, han pogut triar entre quedar-se a casa a covar la rancúnia (oi, que cou, Jaume Collell, Josep Colomer?) o votar que “no estan d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”. Mal que els pesi, l’alliberament nacional de Catalunya ha fet el primer pas, i hem d’esperar que la nostra integritat faci reaccionar els partits nacionalistes temorencs. Si no ho fan, Reagrupament els prendrà el relleu l’any que ve, a les eleccions al Parlament. Ja es veurà…

Imma Bellafont

Article publica a El 9 nou el 18/12/09

Hi ha coses a la vida que costen molt d’entendre, que només estan a l’abast dels grans pensadors, però n’hi ha d’altres que, per la seva simplicitat, haurien d’estar a l’abast de tothom. Per altra banda, reconec que, o bé em sento insultat, o no ho entenc. A veure si m’ajuden a aclarir-ho.

El fet és que el Parlament de Catalunya (allà on diuen que hi ha la representació del poble) actualment està format per 135 diputats i entenc que les decisions es prenen per majoria. Si dividim 135 entre 2, això ens dóna 67,5; és a dir, la majoria és en 68 diputats.

La cirereta al pastís del referèndum del 13D ha estat l’èxit de la societat civil; molts intentaran d’apropiar-se’l, però realment és un èxit de la gent anònima. Felicitats a tots, ells i elles, a tots els milers de voluntaris que ho han fet possible. El que em desconcerta, però,  és com, concretament un parell de partits amb representació parlamentària han pogut fer campanya pel sí i actes unitaris quan la suma dels seus diputats, 48 + 21, dóna exactament 69. Dit d’altra manera, el proper dia que hi hagi sessió, podrien declarar unilateralment la independència de Catalunya i encara els en sobraria un.

A veure, a veure, a veure si ho he fet bé, “no ens poséssim pas nerviosos”, que diria La Trinca. 135 dividit per 2 són 67,5, oi? Ells sumen 69, oi? 69 és major que 67,5 també, oi? Aleshores, o ens prenen el pèl i d’aquí que em senti profundament insultat, o realment no ho entenc. Però és massa senzill com per no poder-ho entendre…

Total, o esteu o no esteu per la independència! El poble, els voluntaris, la societat civil ha sigut capaç d’organitzar un referèndum exemplar, mentre que vosaltres, diputats, no vàreu voler ni entrar a debatre al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar fa tot just mig any sobre la qüestió. Senyores i senyors diputats, la gent d’aquest país no som estúpids! O la declareu i treballeu per la independència, o aparteu-vos del camí i deixeu pas,  que n’hi ha que sí que volen entrar amb aquesta intenció! Qui voleu que us cregui!?

Carles Costa

Article publicat a e-noticies.cat