Ribes va descriure Reagrupament com un projecte seriós, una opció de dignitat, que pretén superar diferències ideològiques per consolidar un moviment transversal que porti a la independència de Catalunya. Segons Ribes, les competències actuals de la Generalitat no permeten de fer una política troncal i parlar de dretes i esquerres és, a hores d’ara, un debat estèril.

 Espanya té clar el nivell de Catalunya: es tracta d’una Comunitat Autònoma més, sense res que la faci especial respecte de la resta.

 Actualment l’estat espanyol és un estat eficaç i potent que aplica arreu del territori un model homogeni (llengua, model econòmic) de ciutadania espanyola i vol eliminar com sigui (amb coacció o violència) les diferències nacionals.Contra el que s’havia dit fa un parell de dècades, és obvi que l’Europa que s’està construint és l’Europa dels Estats, no la dels pobles. I en aquesta Europa, per manca de voluntat de l’estat espanyol, el català és la llengua més parlada menys protegida.

 Per Ribes,el període autonòmic es pot resumir amb que “mai s’havia aconseguit tan poc disposant de tanta força” en al·lusió directa a la majoria nacionalista que està present al Parlament des de fa un munt d’anys.

 El que cal és aprofitar el Parlament de Catalunya com l’instrument necessari per aconseguir l’Estat lliure de Catalunya.

 Finalment Ribes va deixar clar la nul·la disposició de Reagrupament a fer política autonòmica.

 Seguidament Torres, en un discurs molt pedagògic, va exposar que Reagrupament és la única alternativa a la política que ens estan venent els mateixos partits polítics  que des de fa 30 anys es belluguen per l’escena política. Partits que fa evident a ulls dels ciutadans que posen els seus interessos per davant dels interessos dels ciutadans.

 Joan Torres va remarcar que Reagrupament no és un partit polític sinó una associació i va exposar “una mà” de raons per associar-s’hi:

1.  la voluntat de no perpetuar-se en la política,
2. l’objectiu clarament enfocat d’assolir la independència,
3. el fracàs de l’autonomisme encarnat en el recurs contra l’estatut,
4. el fet que Reagrupament és la única alternativa al vot en blanc per als independentistes,
5.  votar “als de sempre”  és permetre’ls “fer el de sempre”.

 Per acabar, i abans de donar inici a un col·loqui amb els nombrosos assistents, Torres va  exposar les raons econòmiques, polítiques i culturals per treballar per la independència de Catalunya.

Catalunya, un país que s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’emprenedoria està sotmesa a un espoli fiscal que en condiciona el futur veu la fi dels 100 anys del catalanisme que ha propugnat la modernització d’Espanya per perquè Catalunya s’hi pogués sentir còmode, escenificat un cop més i com a darrer intent, en el fracàs del nou Estatut.

Finalment ser independentista és una qüestió de dignitat i de sentit comú perquè el món està ple d’independentistes, donat que cap estat lliure en el món vol renunciar a la seva independència.

Móra va fer un paral·lelisme entre Arenys 2000 i Reagrupament, destacant els punts en comú: absència de la disciplina de partit, voluntat de no perpetuar-se en el càrrec, elecció directa de les persones que formen les candidatures, etc.  Tot això resumit en el lema “qui vulgui manar, primer que serveixi”.

Va destacar el fet que si bé es parla molt dels funcionaris, sobretot dels ineptes, ningú esmenta mai les desenes de milers de contractats directament pels càrrecs polítics, en una pràctica que és comuna a totes les forces polítiques i que fa absolutament imprescindible modificar la llei de la Funció Pública.

Des del punt de vista nacional, Móra va opinar que l’espoli fiscal i la catalanofòbia són raons suficients per desitjar la independència i va reblar el clau destacant el menyspreu que el govern espanyol mostra per Catalunya.

Narcís Ribes, membre de la Junta Nacional de Reagrupament i alcalde de Montagut i Oix va corroborar fil per randa les afirmacions de Carles Móra  i va proclamar que a Catalunya només li queden dues opcions: “integrar-se totalment a Espanya o aconseguir l’Estat propi”.

Va tancar l’acte Manel Alentorn, membre de la Junta Comarcal de La Garrotxa, el qual va exposar que ha estat l’empobriment econòmic i cultural de Catalunya el que l’ha impulsat a entrar a Reagrupament, associació en la qual ha trobat resposta a la seva demanda d’exigir ètica austeritat i esforç a la classe política.

Davant de la partitocràcia que està al servei dels poderosos, Alentorn desitja que es pugui retornar l’orgull dels ciutadans pels seus governants.

Josep Ferrés va exposar les motivacions que en aquests moments fan que moltes persones que no han militat mai en cap partit polític passin a associar-se a Reagrupament amb la voluntat de contribuir a assolir la independència de Catalunya i un canvi profund en el sistema polític.

Rut Carandell va traçar els avenços assolits des de la seva primera intervenció a La Garrotxa el juliol del 2009. Des de la celebració de la primera Assemblea General a l’octubre, fins als fets de fa unes setmanes. Respecte d’aquest tema, Rut Carandell va remarcar el fet que el desenllaç ha servit per reforçar Reagrupament.

També va explicar que més de 600 persones estan treballant en aquests moments dissenyant un programa electoral innovador, allunyat dels que fan la resta d’opcions polítiques i que ha de servir per presentar als electors la visió d’una Catalunya de futur, radicalment democràtica i allunyada dels vells conceptes.

Carandell va afirmar que Reagrupament està preparat per afrontar les eleccions al Parlament sigui quin sigui el moment que es convoquin. Va animar a tots els associats a assistir a l’Assemblea General del 21 de març per la importància que tindrà per Reagrupament en dil·lucidar-se allà la forma amb què es concorrerà a les eleccions al Parlament.

Finalment va reafirmar que  Reagrupament no es tanca a col·laborar amb qualsevol altra opció política que es presenti amb l’objectiu clarament definit de proclamar la Independència de Catalunya.

Catalanisme federalista? Qui l’ha vist?

Alguns dirigents socialistes, els més assenyats però amb un punt d’ingenuïtat naïf, insisteixen en defensar la tesi d’una Espanya federal.  Exposem aquí un breu argumentari per contrarrestar la tesi bonista del federalisme:

-          El PSC està federat amb el PSOE , que porta 6 anys al govern i que malgrat es defineix com a federalista no ha fet cap pas en aquest sentit. Cap ni un. Al contrari, alguns dels seus dirigents es vanten de passar ribots sobre l’Estatut votat pel poble de Catalunya rient-se de la voluntat sobirana dels catalans.

-          El PSC està manifestament en contra del dret a decidir. Almenys a Catalunya. D’aquesta manera mai no podrem saber si empatem o qui guanya, simplement no volen que s’arribi a poder votar sobre la independència de Catalunya. En canvi, les enquestes parlen del constant ascens de l’independentisme.

-          Diuen els federalistes que un procés d’independència provocaria disputes i   treuen el papu per fer-nos por. Totes les organitzacions independentistes catalans actives avui aposten per un procés netament democràtic i pacífic. Qui surt amb amenaces sempre són els governants espanyols. Afortunadament per Catalunya, que Espanya sigui membre de la Unió Europea i de l’OTAN garanteix la inviabilitat d’una reacció violenta.

-          Des del 1986 les “exportacions” catalanes a Espanya han passat del 90% al 45% del total de la facturació de les empreses catalanes. Els empresaris catalans són intel·ligents i emprenedors i saben, cada cop més, que el mercat de Catalunya és el món i no està limitat a una Espanya visceral i testicular que crida al boicot cada cop que Catalunya parla de drets i democràcia. Per cert que, un cop més, la pertinença a la UE garanteix la lliure circulació de béns i serveis.

-          La Constitució espanyola es va aprovar el 1978, en una democràcia just sortida del franquisme, amb la por constant de la remor de sabres, quan el 40% dels catalans del 2010 no havien nascut i la resta fins a un 67% no la podien votar perquè eren menors d’edat. Avui, ens hem de sentir  encara lligats al 100% del seu text?  Amb els cops d’ull que fa al seu voltant no creu que la societat  ha canviat prou perquè no calgui canviar res de la Constitució? La constitució austríaca que té avui dia 64 anys, ha experimentat quasi 60 canvis.

-          El Tribunal Constitucional està deslegitimat pel que fa a la seva composició i això fins i tot ho han reconegut membres destacats del PSC (per exemple el President Montilla) però sembla inaudit que ens demanin que els catalans acatem la decisió d’un tribunal polític i polititzat que posa en qüestió el que els catalans varen aprovar lliurement en un referèndum. Vinculant per cert, no com els que Espanya acostuma a organitzar (OTAN, Constitució Europea…).

Els de més bona fe reconeixen que:

-          El sistema de finançament s’ha de canviar. La dada que omet és que Catalunya sofreix anualment un espoli de 22.000 milions d’euros. 60 milions diaris. Això suposa el dèficit fiscal intra-estatal més gran del món.

-          Les transferències que Espanya ha fet a Catalunya fan riure per miserables.

-          Espanya incompleix constantment i sistemàtica els plans d’inversió a Catalunya.

-          El traspàs de rodalies no és res més que una enganyifa: traspassar la gestió sense infraestructures no serveix de res.

-          El govern espanyol s’ha reservat un 51% de poder en la gestió de l’aeroport de Barcelona que equival a tenir la decisió final sobre qualsevol tema. A efectes pràctics, limitar la comunicació aèria directa de Catalunya amb el món.

-           Catalunya està subordinada a TOTES les decisions de l’Estat en sanitat, immigració…i el Parlament de Catalunya no hi té capacitat legislativa real.

-          Espanya no reconeix el ple ús de cap altra llengua que no sigui el castellà. I el PSOE tampoc: el seu web només és en castellà. De fet, en tots els webs d’organismes oficials espanyols, el català és testimonialment present als menús. Si hi és.

En definitiva, l’Espanya federal és una entelèquia. Perquè Espanya no vol. Així de clar i senzill.

Hem d’agafar-nos les disquisicions federalistes com un exemple de la reflexió que cada cop més catalans fan sobre la relació Catalunya-Espanya i que fa que molts recuperin el seny i s’adonin que ser part d’Espanya no tan sols no serveix de res sinó que no té cap avantatge. Només ens perjudica.

 I és que per als catalans, siguin del color que siguin, votin el que votin i es diguin com es diguin, hi ha un munt de dades que demostren que la independència és l’únic camí que ens permetrà la supervivència com a nació; l’única manera de romandre en l’estat del benestar, lluny del llast d’Espanya; i el millor camí per tenir les eines per lluitar contra la crisi en la qual el govern espanyol (qualsevol govern espanyol) ens té submergits.

(text adaptat de la carta enviada per reagrupament La Garrotxa al setmanari La Comarca i publicada en el nº 1526, en resposta a una col·laboració del primer secretari del PSC a La Garrotxa que podeu veure en aquest enllaç).

Companys i companyes, anem per la drecera que és el bon camí!

Bon Any Nou 2010.

En qualsevol cas, en les consultes a La Garrotxa un munt de reagrupats hi ha estat implicat: a la junta gestora i actuant com a voluntaris a les meses i en altres activitat demostrant que la fidelitat al país, fugint de sectarismes dóna resultat. També alguns visitants d’altres comarques que han vingut a veure com funcionava tot plegat ens han sorprès dient-nos que eren de Reagrupament i s’han sorprès també, al saber que a La Garrotxa tants reagrupats hi estaven implicats.

La nostra actitud en aquestes consultes, donarà els seus fruits demostrant als ciutadans que els reagrupats treballem colze a colze amb qui sigui si comparteix l’objectiu: la independència de Catalunya; i donant exemple de com es pot treballar amb intensitat, desinteressadament i amb un compromís ferm, avantguarda de la regeneració política que cal a Catalunya.

Taula de resultats (font: La Garrotxa Decideix).