Arxiu categoria Opinió
Catalanisme federalista? On és?
Catalanisme federalista? Qui l’ha vist?
Alguns dirigents socialistes, els més assenyats però amb un punt d’ingenuïtat naïf, insisteixen en defensar la tesi d’una Espanya federal. Exposem aquí un breu argumentari per contrarrestar la tesi bonista del federalisme:
- El PSC està federat amb el PSOE , que porta 6 anys al govern i que malgrat es defineix com a federalista no ha fet cap pas en aquest sentit. Cap ni un. Al contrari, alguns dels seus dirigents es vanten de passar ribots sobre l’Estatut votat pel poble de Catalunya rient-se de la voluntat sobirana dels catalans.
- El PSC està manifestament en contra del dret a decidir. Almenys a Catalunya. D’aquesta manera mai no podrem saber si empatem o qui guanya, simplement no volen que s’arribi a poder votar sobre la independència de Catalunya. En canvi, les enquestes parlen del constant ascens de l’independentisme.
- Diuen els federalistes que un procés d’independència provocaria disputes i treuen el papu per fer-nos por. Totes les organitzacions independentistes catalans actives avui aposten per un procés netament democràtic i pacífic. Qui surt amb amenaces sempre són els governants espanyols. Afortunadament per Catalunya, que Espanya sigui membre de la Unió Europea i de l’OTAN garanteix la inviabilitat d’una reacció violenta.
- Des del 1986 les “exportacions” catalanes a Espanya han passat del 90% al 45% del total de la facturació de les empreses catalanes. Els empresaris catalans són intel·ligents i emprenedors i saben, cada cop més, que el mercat de Catalunya és el món i no està limitat a una Espanya visceral i testicular que crida al boicot cada cop que Catalunya parla de drets i democràcia. Per cert que, un cop més, la pertinença a la UE garanteix la lliure circulació de béns i serveis.
- La Constitució espanyola es va aprovar el 1978, en una democràcia just sortida del franquisme, amb la por constant de la remor de sabres, quan el 40% dels catalans del 2010 no havien nascut i la resta fins a un 67% no la podien votar perquè eren menors d’edat. Avui, ens hem de sentir encara lligats al 100% del seu text? Amb els cops d’ull que fa al seu voltant no creu que la societat ha canviat prou perquè no calgui canviar res de la Constitució? La constitució austríaca que té avui dia 64 anys, ha experimentat quasi 60 canvis.
- El Tribunal Constitucional està deslegitimat pel que fa a la seva composició i això fins i tot ho han reconegut membres destacats del PSC (per exemple el President Montilla) però sembla inaudit que ens demanin que els catalans acatem la decisió d’un tribunal polític i polititzat que posa en qüestió el que els catalans varen aprovar lliurement en un referèndum. Vinculant per cert, no com els que Espanya acostuma a organitzar (OTAN, Constitució Europea…).
Els de més bona fe reconeixen que:
- El sistema de finançament s’ha de canviar. La dada que omet és que Catalunya sofreix anualment un espoli de 22.000 milions d’euros. 60 milions diaris. Això suposa el dèficit fiscal intra-estatal més gran del món.
- Les transferències que Espanya ha fet a Catalunya fan riure per miserables.
- Espanya incompleix constantment i sistemàtica els plans d’inversió a Catalunya.
- El traspàs de rodalies no és res més que una enganyifa: traspassar la gestió sense infraestructures no serveix de res.
- El govern espanyol s’ha reservat un 51% de poder en la gestió de l’aeroport de Barcelona que equival a tenir la decisió final sobre qualsevol tema. A efectes pràctics, limitar la comunicació aèria directa de Catalunya amb el món.
- Catalunya està subordinada a TOTES les decisions de l’Estat en sanitat, immigració…i el Parlament de Catalunya no hi té capacitat legislativa real.
- Espanya no reconeix el ple ús de cap altra llengua que no sigui el castellà. I el PSOE tampoc: el seu web només és en castellà. De fet, en tots els webs d’organismes oficials espanyols, el català és testimonialment present als menús. Si hi és.
En definitiva, l’Espanya federal és una entelèquia. Perquè Espanya no vol. Així de clar i senzill.
Hem d’agafar-nos les disquisicions federalistes com un exemple de la reflexió que cada cop més catalans fan sobre la relació Catalunya-Espanya i que fa que molts recuperin el seny i s’adonin que ser part d’Espanya no tan sols no serveix de res sinó que no té cap avantatge. Només ens perjudica.
I és que per als catalans, siguin del color que siguin, votin el que votin i es diguin com es diguin, hi ha un munt de dades que demostren que la independència és l’únic camí que ens permetrà la supervivència com a nació; l’única manera de romandre en l’estat del benestar, lluny del llast d’Espanya; i el millor camí per tenir les eines per lluitar contra la crisi en la qual el govern espanyol (qualsevol govern espanyol) ens té submergits.
(text adaptat de la carta enviada per reagrupament La Garrotxa al setmanari La Comarca i publicada en el nº 1526, en resposta a una col·laboració del primer secretari del PSC a La Garrotxa que podeu veure en aquest enllaç).
2010: anem per la drecera!
En el seu missatge d’Any Nou, el president Montilla, ha deixat clar el que és realment important l’any 2010: les eleccions al Parlament. Li va costar una mica d’arribar-hi però quan ja es començava a fer pesat amb el reguitzell d’obvietats de tots els missatges de final d’any de cada any, ho va dir. Segurament no estarem d’acord amb les metàfores que va fer servir però en el fons, podem estar-hi d’acord: en les properes eleccions caldrà escollir entre la via autonomista i la via de la independència. El que el president Montilla no té clar és que per a molts ciutadans, cada cop més, el que no porta enlloc no és precisament la drecera independentista sinó que és el llarg i enrevessat camí de l’autonomisme, que fa giragonses dins d’un laberint per tornar sempre al punt de sortida, més cansats i més exhausts. El que ell i els seus col·legues ens proposen és que tanquem els ulls, que ens deixem posar una bena i que confiem en ells que ja ens duran pel bon camí. Sort que cada dia, som més els que no ens creiem les seves mentides i els podrem dir, amb el nostre vot, que no ens calen pigalls per fer el nostre camí perquè hi veiem molt clar i que el nostre destí és a tocar.
Companys i companyes, anem per la drecera que és el bon camí!
Bon Any Nou 2010.
Ja està tot provat. Tingues seny: fes-te independentista.
Fa un parell de dies ha sortit als diaris la filtració d’una votació prèvia del Tribunal Constitucional en la qual l’Estatut que fa 3 anys que es miren i remiren perdria aquells aspectes més diferencials: llengua, Catalunya com a nació i drets històrics.
A més sembla que faran servir l’hàbil estratagema (legal si, però legítima?) de canviar el ponent, la qual cosa els donarà uns mesos més de coll per allargar el procés fins després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010.
Dues lliçons que caldria aprendre:
- El que diu el títol de l’entrada: ja està tot provat; Espanya no vol que marxem ni un mil·límetre de la resta d’autonomies. Ni autonomisme, ni fet diferencial, ni federalisme, ni res. Aleshores…què esperem a agafar-nos la independència?
- Saben l’efecte que aquesta sentència tindrà a Catalunya i no volen que això afecti a les possibilitats electorals de les opcions unionistes. Una retallada de l’Estatut portaria a milers de catalans a recuperar el seny i a declarar-se independentistes.
Aquesta sentència podria ser, si la sabem aprofitar, l’esquerda que faci trontollar el mur que empresona la consciència de molts catalans. L’oportunitat que Espanya ens donarà per fer arribar el missatge de Reagrupament més enllà dels independentistes convençuts.
Dies convulsos.
En aquests dies convulsos, els mitjans de comunicació van plens dels tripijocs i corrupcions de més o menys intensitat que s’han destapat. Aquest cop, són els dos grans partits tradicionals que n’estan sortint esquitxats donant ales a aquells que s’exclamen dient “tots els polítics són iguals”. Això no és cert i caldria dir que “tots els corruptes són iguals quan tenen la oportunitat de fotre ma al calaix”.
Respectant la presumpció d’innocència dels imputats,per primer cop s’està posant damunt la taula uns fets que semblaria que estan estesos arreu del territori. Fets que són reconeguts més o menys com a certs i habituals pels partits polítics. Fets que un cop més, porten a la gens banal diferència entre allò que és legal i el que és ètic.
Ara que tothom en va ple, tots parlen de regeneració política i que s’ha exhaurit el cicle de vida del sistema polític actual. Però això és dir ben poca cosa. Són aquests mateixos partits els que ho canviaran? Algú s’imagina fent com les corts (les minúscules són intencionades) franquistes votant a favor de lleis que liquiden el seu sistema de finançament, les seves prebendes? Fins avui no s’han entès per fer una llei electoral; no han complert els acords de despesa en campanyes electorals… Algú pensa que els mediocres parlamentaris actuals (vegeu sinó el llibre de Xavier Roig, “La dictadura de la incompetència”; editorial La campana) serien capaços de votar afirmativament a una limitació de temps per ocupar seient al Parlament?
Quan a Reagrupament parlem de Regeneració política i posem com a exemple de situacions a corregir i evitar el que avui està passant, no ho fem perquè siguem millors, ni més purs, ni perquè donem una garantia més elevada d’honestedat que la resta. O almenys, no ho diem només per això.
Hi ha una gran diferència entre el que diu Reagrupament i el que diuen els partits polítics que fins ara encara no estan esquitxats (algun dels quals sembla patir amnèsia sobre els informes). Aquests darrers assenyalen amb el dit als implicats; en canvi, Reagrupament fa propostes i dóna exemple: amb la limitació temporal d’ocupació de càrrecs, proposant la necessitat de mecanismes de control independents que dificulti aquestes pràctiques, demanant transparència en les contractacions i en l’aplicació dels pressupostos.
Els nostres parlamentaris, els que proclamaran la independència des del Parlament, hi aniran sabent dues coses: que no s’hi faran rics i que no s’hi eternitzaran.
Això no és populisme, és voluntat real de regeneració política i radicalitat democràtica.
Mai com avui s’entén amb tanta claredat el missatge de Reagrupament: Patriotisme i Dignitat.
L’espoli fiscal català: una faula?
Quan sento alguns polítics catalans lamentar-se que Catalunya ha deixat de ser el “motor d’Espanya” i se’n lamenten i atien una mica més el s
entiment de culpabilitat de la nació català, sempre em ve al cap la imatge d’en Boxer, el cavall de la Granja Animal d’Orwell. En Boxer es culpabilitza a sí mateix de la manca de progressos d’un sistema corrupte i creu fermament que si treballa més i més fort es podran assolir els objectius, per folls que fossin ,que els corruptes dirigents posen a la micro-societat de la Granja Animal. És per això que decideix treballar més i més fort en la construcció d’un molí que ha de servir per al desenvolupament de la Granja Animal. Es posa a fer de motor i treballa nit i dia, sentint-se responsable de la lentitud dels avenços fins que en un moment de dissort un llamp cau damunt el molí que està construint i mor aixafat per la runa
És obvi l’interès de posar a Catalunya com una colla de ploramiques, pessimistes, victimistes que hem deixat de ser motor d’una Espanya que està a la cua del progrés europeu per ser un autèntic “gra al cul” del govern espanyol de torn.
Aquest dissabte al vespre a la presentació a Olot del Centre Català de Negocis i davant del reguitzell de greuges i de proves evidents de l’espoli que sofreix Catalunya per part dels governs espanyols, tampoc he entès les rialles que se sentien. Algunes de les notes que vaig prendre (la presentació sencera es pot consultar al web del CCN):
- L’eix ferroviari entre Lleida i Girona es pagaria amb 117 dies d’espoli.
- El desdoblament de l’eix transversal es pagaria amb 12 dies d’espoli.
- La nova terminal de l’aeroport, amb 21 dies.
- Podríem fer un hospital nou cada dia. I 15 escoles també cada dia.
Cada any ens prenen 22.000 milions d’euros. Poso tots els zeros: 22.000.000.000 d’euros.
Cada any.
Cada any.
Cada any.
Cada any…fins quan?
Fins que diguem prou i amb fermesa els diem “Ja no volem ser el vostre motor; ara volem aplicar la nostra energia al nostre país: l’estat lliure de Catalunya”.
Poc podia imaginar George Orwell que el seu Animal Farm, 66 anys després, seria un retrat prou fidedigne de Catalunya, tan allunyada de la que ell va conèixer i que va retratar a Hommage to Catalonia.
P.S.: i dins de Catalunya…qui seria el porc Napoleó?
Salvador Cardús: “A les properes eleccions tindrà èxit qui ens proposi sortir del fangar”
Barcelona – Dilluns, 5 d’octubre de 2009 Diari Avui
El sociòleg i periodista Salvador Cardús creu que el debat de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya s’ha d’entendre com un combat simbòlic que enfronta les dues principals forces polítiques de la cambra catalana per marcar territori i intentar ocupar la “centralitat” política del país. Segons Cardús, “la centralitat, avui, és un fangar.
I la seva defensa implica la resignació a rebolcar-s’hi i a quedar-hi encallat. És per això que, a les properes eleccions, tindrà èxit qui ens proposi sortir-ne. Avui, el centre és conservador, i el futur, com sempre, assenyala cap endavant, que és cap on va el país”.
Cardús afirma, a un article publicat a l’Avui, que mentre al nostre Parlament s’encaren per ocupar l’espai central, “sembla que no acaben d’adonar-se que el terreny sota els seus peus es mou ràpidament”. El centre ja no és on l’havien deixat el 2003 o el 2006: “El PSC, que potser és un partit d’esquerres, però d’esquerra molt conservadora, allò que intenta és simular que res no es mou. CiU, més sensible al tremolor, té dificultats per mesurar-ne la magnitud. ERC sembla que s’adona més clarament d’allò que passa, té dificultats per reaccionar-hi en conseqüència: ¿com s’explica, si no, que ara ens digui que vol proposar la modificació del funcionament del Tribunal Constitucional espanyol per evitar que pugui intervenir en futurs Estatuts? No havíem quedat que ja no en faríem cap més, d’Estatut? ¿Que algú ha votat ERC perquè salvi els Estatuts de les comunitats autònomes espanyoles?”.
Cardús també assenyala tres idees sobre el debat de política general. En primer lloc, creu que “més que no pas l’expressió pel centre és un moviment tacticista, a un any vista de les eleccions, per aconseguir guanyar-les”. Que aquesta mena de “centre” no és ideològic ni polític ho demostra el fet que, si ho fos, “en compartir-lo PSC i CiU alhora, hauríem de creure que són els que més es podrien entendre”. I, en canvi, “és entre els dos partits més suposadament centrats que es produeix la màxima confrontació”.
En segon lloc, creu que en la política catalana del moment la defensa del centre és una fugida d’estudi: “Dir, com fan CiU i PSC, que la centralitat exigeix posar tota l’atenció en la crisi econòmica i en el fet de buscar com sortir-ne, és el mateix que suposar que el més raonable que es pot fer per curar un braç trencat és posar-hi una tireta. No siguem il·lusos: la principal dificultat que tenim per sortir de la crisi és la nostra dependència d’Espanya i de les seves polítiques econòmiques nefastes”. Cardús afirma que “no tenim capacitat per fer una política econòmica pròpia adequada a la nostra realitat, i només podem anar apagant focs, alguns dels quals, encesos pel mateix govern central”.
I, finalment, diu que “em sembla una obvietat que veu tothom -menys la majoria de polítics d’ofici- que es pot representar la centralitat de res, i parlar de seny, d’estabilitat, de fermesa, d’optimisme, de no deixar-se endur per aventures, etc., des de l’escassa credibilitat que avui dia ofereix la política a l’hora de donar consells”.
Qüestions que quedarien resoltes si Catalunya fos independent.
Aquest 11 de setembre, mentre esperàvem que comencés l’homenatge al general Moragues parlàvem amb en Balta sobre com fer arribar el missatge independentista als no convençuts, com podríem trencar “la segona corona” formada per catalanistes/nacionalistes que encara no han fet el pas de ser desacomplexadament independentistes.
Coincidíem en que cal canviar la forma del missatge i passar dels llargs escrits plens de fets històrics i de greuges comparatius, a les idees curtes i conceptuals; flaixos que facin rumiar i decantar el raonament cap a l’independentisme modern, basat en la voluntat majoritària d’una nació que vol ser lliure.
Quins problemes desapareixerien de cop si Catalunya fos independent? Us proposo que fem una llista entre tots plegats. La començo jo i en podeu anar afegint fent comentaris a aquesta entrada. Creativitat i imaginació companys i companyes.
Qüestions que quedarien resoltes si Catalunya fos independent:
- Reconeixement de les seleccions esportives catalanes.
- Etiquetatge en català.
- Ambaixades “ de veritat” a l’estranger.
- El català a la UE.
- Finançament.
- Els Borbons (es quedarien a Espanya).
- L’idioma de la tele i la ràdio públiques.
- La conyeta de tenir el 11 de setembre com a Diada Nacional (la canviaríem per la data de la proclamació de la independència i fariem festa grossa, com ha de ser).
Quina colla d’ànecs!
Algú em pot explicar quina és la feina del polític? No val dir allò d’escalfar la cadira i viatjar en cotxe oficial.
Perquè a l’Estatut en diuen pacte si és una llei orgànica? El TC farà la seva feina perquè per això és el garant de l’estat espanyol, les colònies no tenen cap dret: només pagar i callar. Fa uns dies aquells que deien que el finançament era insuficient ara diuen que és el millor i fan campanya per vendre aquesta “meravella”. Ens donen les escorrialles i ens volen fer creure que ens ha tocat la rifa. No tenen clar que el finançament de Catalunya està en funció del que necessiten les altres comunitats i el sobrant serà el que ens donaran? El “pacte” que Espanya te amb Catalunya no es diu estatut, es diu Decreto de Nueva Planta.
Ara aquests ineptes sense dignitat amb una colla d’il·lustres jubilats i una entitat que no es va posicionar en el seu moment perquè deia que la seva feina no és fer política, criden al poble català a manifestar-se en favor de l’estatut; demanen ajuda per fer la feina que ells no saben o no tenen valor de fer. Els agradaria quedar com uns herois després d’un cop més fer el ridícul; la societat civil no els ha de treure les castanyes del foc, si no se’n surten que pleguin, ja n’hi ha prou!
El que volem és una constitució, no volem formar part d’un estat que ens menysprea, ens humilia, ens boicoteja i ens maltracta amb el vist i plau d’aquests que ara criden a manifestar-nos. No veuen que defensar l’estatut forma part del passat on s’han quedat ancorats?. Anar per aquest camí vol dir acceptar seguir com sempre i sobre tot ser submisos.
Cal que per aconseguir aquest objectiu, TOT l’independentisme es deixi de romanços faci un front comú i d’una vegada per totes diguem PROU; cal regenerar la política, recuperar la il·lusió i per sobre de tot la nostra dignitat, si no és així no ho aconseguirem mai, seguirem sent el que som, RES.
No podem continuar renunciant al nostre dret, volem ser lliures i decidir per nosaltres mateixos, encara hi som a temps.
Salvador Moreno Riba
Coordinador provisional de Reagrupament Garrotxa
On és la fermesa?
Tot aquest debat al voltant de la manifestació que prepara Òmnium Cultural en resposta a la més que previsible decisió del TC que laminarà l’Estatut ja ribotat al Congreso de los Diputados fa una mica de vergonya aliena.
Fa vergonya veure com s’intenta buscar arguments que desmobilitzin als catalans, apel·lant al seny, a la paciència per esperar que surti públicament una sentència que els diaris madrilenys ja avancen que passarà el xerrac pel concepte de nació i per la obligatorietat de conèixer el català per als ciutadans de Catalunya.
És lamentable com alguns polítics encara expressen sense rubor una falsa esperança que això no serà així i que uns jutges deslegitimitats per parcials, acabaran entenent a Catalunya i no rebutjaran cap dels punts clau de l’Estatut.
És trist veure com aquests polítics mediocres, s’espanten d’haver-se de plantar davant d’una sentència que els deixarà sense arguments i amb la por de no ser capaços de treure la dignitat i dir que ja n’hi ha prou.
És al·lucinant que tot i veient que el darrer cartutx que tenien per buscar un encaix dins Espanya els esclata a la cara no reaccionen amb fermesa. Totes les excuses que vestien el seu discurs regionalista, autonomista o gradualista van caient com les fulles a la tardor; les randes del discurs federalista, de l’educar una Espanya moderna, de buscar la comprensió i la complicitat dels “governs amics” són avui només rampoines que amb prou feines cobreixen la nuesa dels seus plantejaments.
Cap de les propostes que fan serà mai acceptada per Espanya: ni una resposta institucional encapçalada per un President captiu d’un PSOE fagocitador que li diu que s’estigui quiet i calladet; ni la modificació de la Constitución Española; ni l’atzagaiada hilarant d’un govern de coalició PSOE-PSC a Madrid; ni la increïble i inútil proposta de modificar el pacte entre Catalunya i Espanya, perquè només es pacta entre iguals.
Desventurats, encara no s’han adonat que Espanya no és neutral sinó que ens va en contra. Decididament i desacomplexadament en contra. Amb el seu sentit d’Estat uninacional a qualsevol preu, utilitzen la legalitat (que no la Justicia) i el pes d’unes cambres legislatives que només estan d’acord en protegir la unitat espanyola, per prendre decisions estratègiques que tenen l’objectiu que a mig termini Catalunya es vegi minoritzada econòmicament, sotmesa culturalment i anorreada nacionalment. Immersa dins la mediocritat espanyola.
Cal que hi plantem cara amb fermesa i dignitat. Fem créixer Reagrupament!
La manifestació a Barcelona ha de ser un clam per a la Independència.
Aquests darrers dies els diaris van plens de la proposta d’Òmnium Cultural de fer una gran manifestació unitària per deixar palesa la indignació dels catalans per la sentència, que es preveu vergonyant, del Tribunal Constitucional espanyol sobre el darrer Estatut. Ràpidament, es comencen a prendre posicions: a favor CiU, ERC, ICV (amb alguna reticència) i els sindicats. En contra PP, Ciutadans i, el sector oficialista del PSC-PSOE (cada cop més PSOE i menys PSC).
Aquesta manifestació estaria (estarà) encapçalada pels expresidents del Govern i del Parlament.
En primer lloc, el plantejament que es proposa sembla que és protestar per la retallada d’un Estatut, que no deixa de ser un marc pobre pels que aspirem que Catalunya tingui una Constitució, com tots els Estats lliures i democràtics del món.
En segon lloc, aquesta és la resposta previsible i ja està descomptada pel govern espanyol perquè respon a les línies mestres del guió tants cops replicat: cop a l’autogovern-manifestació-oblit al cap de quatre dies.
En tercer lloc, és poc útil que els polítics professionals creguin que tot s’acaba aquí, deixant la iniciativa a la societat civil, mantenint-se ells en una còmoda segona fila, deixant-se retratar vestits d’esport a la manifestació i tornant el dilluns següent a la seva rutina previsible i contribuint a l’oblit previst. Caldria que els polítics professionals, sobretot els que diuen que busquen la independència, mostressin que els queda encara alguna engruna de dignitat i fessin caure els governs: primer el del tripartit i després el de Madrid; o a l’inrevés, l’ordre dels factors no alterarà el producte. Ells tan legalistes i reglamentaristes sabran com fer-ho, si volen.
Si Reagrupament ha de ser en aquesta manifestació, ha de ser deixant clar el missatge que la Independència és la única solució a tots els mals de Catalunya.
Mirem-nos la manifestació com una oportunitat de transmetre el nostre missatge ben clar. De la mateixa forma que a la manifestació dels desembre del 2007, plantejada formalment sobre el dèficit de les infraestructures, el crit unànime va ser el d’Independència, aquest mateix crit ha de ser el que Reagrupament entoni en aquesta manifestació. Com diu Joan Carretero “s’ha acabat la tonteria” (AVUI, 14-08-2009).
-
Està navegant pels arxius de la categoria Opinió.
Reagrupament.cat- Regeneració és prohibir crèdits dels bancs als partits març 13, 2010
- Reagrupament vol dir aplegament? (31): El Kennedy Català març 13, 2010
- El cadàver del tripartit estès damunt la neu març 13, 2010
- Referèndums: no tots els límits els posa Madrid març 12, 2010
- Empresaris per l'Estat propi març 11, 2010