Reagrupament
BCN-SantMartí

Una de les formes de finançar-se que tenen els partits de la partitocràcia és mitjançant els bancs. Els partits texeixen una xarxa clientelar que costa molt de mantenir. Haurien de finançar-se amb les aportacions de militants, però no és així. Per una part creen unes fundacions amb activitats sovint estranyes i que reben sucoses subvencions. De l’altra  demanen préstecs als bancs per a finançar unes activitats excessives. Amb aquests recursos mantenen periòdics (en paper o digitals) i opinadors que repeteixen consignes o amaguen fets com el seu propi finançament. Quan cal llencen tot plegat contra aquell que pot fer perillar aquest sistema gairebé mafiós.
El tema dels préstecs bancaris als partits és especialment repulsiu. Si els crèdits acaben essent condonats quan els partits arriben al govern la cosa ja és vomitiva. Un exemple el vam tenir l’any 2006 quan el BSCH va perdonar al PSOE fins a 12.000.000 d’€. Al mateix temps l’entitat basca BBK li perdonava 21 milions d’€ més.
Això va passar a catalunya el 2004. Quan el PSOE va accedir a la Generalitat devia 6.750.000 € només d’interessos a La Caixa. De sobte l’entitat que subvenciona la selecció espanyola va condonar el deute…a canvi de res. La generositat de La Caixa gairebé emociona. Esquerra, soci imprescindible per a que el PSOE governés la Generalitat, també hi va sucar. El mateix 2004 La Caixa va condonar a ERC fins a 2.700.000 €. Tot fou a canvi de res, gratia deo.
És una temptació pensar que, des del govern, aquests dos partits van tornar el favor. Però no deu ser així. Per exemple el peatge de Mollet s’ha apujat més d’un 20 % en l’etapa del tripartit. Un tripartit creat amb els vots d’ERC que va obtenir els escons mercès a la seva campanya “Catalunya lliure de peatges”. El peatge, per cert, és gestionat per Acesa…que pertany a La Caixa. Una casualitat.
De fet les autopistes catalanes van rebre unes subvencions de 65.000.000 € per part de l’estat i la Generalitat del tripartit.Les autopistes són propietat d’Abertis…que és propietat d’ACS i La Caixa. Una altra casualitat. Encadenem-les:
1)     La Caixa perdona 6,7 milions al PSOE i 2,7 a ERC, àlies “Catalunya lliure de peatges”.
2)     ERC regala la Generalitat al PSOE a canvi de res.
3)     PSOE, ERC i Iniciativa subvencionen amb  65 milions a les autopistes de les que La Caixa és accionista majoritària.
 
Per cert, CiU és actualment l’únic “partit” que encara deu diners a La Caixa. Concretament 1.447.000 €. Si, com sembla ser, guanyen les eleccions, s’accepten apostes sobre el futur d’aquest crèdit: una altra condonació a canvi de res?.
 
A la tardor hi ha eleccions i només Reagrupament ha fet una proposta per trencar aquest cercle viciós: prohibir als bancs que donin préstecs als partits. A algú li pot estranyar que Reagrupament sigui objecte de crítiques per la majoria de mitjans de comunicació?. Quin mitjà de comunicació no rep finançament de les institucions?.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.

Després de la nevada d’ahir, un dels comentaris més estesos era el següent: “Sort que avui ha fet sol, que si continués fent mal temps, vés a saber com estaríem!“. Doncs sí. Si amb un dia de neu ha ocorregut tot això, millor no pensar què hagués passat si el mal temps s’hagués mantingut un dia més. Mica en mica, s’intenta recuperar la normalitat. Algunes carreteres ja s’han obert, pocs trens de Rodalies van tirant (sovint amb retards, però bé, tampoc és cap novetat)… Tot i això, avui, encara hi ha més de 200.000 catalans sense llum, nens que no han pogut anar a l’escola i algú que no ha pogut desplaçar-se al seu lloc de treball. El que sí haurem de suportar, i durant un temps més, seran les baralles entre els partits polítics. En el bàndol de l’oposició, CiU ha titllat de “caos” la gestió d’Interior, i el PP ha demanat el cessament (això és l’únic que saben fer, demanar dimissions, perquè de proposta ni una) del Conseller Saura. Des del govern, però, s’ha assegurat tot el contrari: tot i reconèixer un dèficit d’informació (no va sortir ni un Conseller ha donar la cara i al principi del dia el Saura era a Mallorca) durant la nevada, s’ha pretès traspassar tota la responsabilitat a les elèctriques i s’han justificat assegurant que era “imprevisible” una situació com la viscuda. Fins i tot, han anat més enllà i han assegurat que la seva gestió ha estat millor que la de CiU el 2001. Llavors, l’actual Conseller d’Interior va acusar a CiU d’actuar “en connivència” amb les elèctriques i des d’Esquerra i el Psc-PSOE es va acusar al govern de llavors “d’improvització i falta de previsió”. A més, els republicans van criticar també haver necessitat l’ajuda de l’exèrcit, quan ara també els han reclamat. Coi, doncs podríem dir justament el mateix d’ells! Sobre el primer punt, com és que a hores d’ara encara no s’ha reestablert el servei als abonats que s’han quedat a les fosques? I sobre el tema de la previsió, resulta que aquesta nevada era “inesperada” i l’anterior “esperada”? O és que han actuat de la mateixa manera que abans criticaven? I el mateix per a CiU: llavors van actuar molt correctament i els que governen ara han estat uns incompetents? Amb tot, tan sols hi ha una realitat: han passat 9 anys i ens hem trobat amb els mateixos problemes. Continuem tenint els mateixos dèficits que llavors. No seria més productiu que pensessin com solucionar-los (que per això estan i cobren un molt bon sou) enlloc d’intentar treure’n rèdit electoral? Quan deixaran les seves estúpides trifulgues de banda?

Avui ha nevat molt. A Barcelona, no recordo una nevada semblant. Al principi feia il·lusió, sobretot pels que no estem acostumats a veure’n. Ara bé, a mesura que ha passat el dia, tot s’ha complicat. El país ha quedat pràcticament paralitzat: en diverses comarques, principalment al Solsonès, l’Alt Urgell, la Noguera, Lleida, el Bages i Osona, unes 200.000 llars s’han quedat sense llum degut a una caiguda d’una línia d’alta tensió. Diversos vols de l’Aeroport de Girona s’han hagut de cancel·lar o desviar. A més, pel vespre, ha caigut una marquesina. A Lleida pateixen per les oliveres. Més de 150 carreteres s’han vist afectades pel temporal, i en algunes fins i tot s’ha tallat el trànsit. Les carreteres d’entrada a Barcelona s’han col·lapsat. A La Jonquera hi ha centenars de camions retinguts. Les línies de Rodalies de Barcelona han sofert aturades. A més, durant el dia, ha calgut evacuar 500 persones que viatjaven en trens de la línia Barcelona-Portbou. El servei de Ferrocarrils entre Barcelona i el Vallès tampoc funciona. Fins i tot el funicular de Vallvidrera s’ha aturat en ple ascens. A la Ciutat Comtal no funcionen els autobusos i molts cotxes s’han quedat literalment enganxats en plena Diagonal. Molta gent es troba que no pot sortir de la ciutat, motiu pel qual l’Ajuntament està negociant amb diversos hotels uns preus raonables per a poder hospedar tothom que ho necessiti. A més, per a facilitar la mobilitat, s’ha anunciat que es mantindrà obert el metro tota la nit. Una de les principals preocupacions és poder atendre els urgències que puguin sorgir. L’Hospital de Can Ruti ha quedat aïllat per la neu i ningú en pot entrar ni sortir. La situació, però, sembla que encara no s’ha acabat i que les nevades poden durar fins a la matinada, amb l’afegit que hi pot haver fortes ventades.

És tot un espectacle observar el trasbals que Reagrupament i Joan Laporta estan creant en els partits del ventall parlamentari. No hi ha dia que en els mitjans de comunicació no apareguin atacs, desqualificacions, insults, mentides, infàmies i tota mena de xerrameca buida contra el president del Barça i Joan Carretero. L’abrandat defensor de la Fiesta Nacional Joan Ollé, concretament -el mateix que percep un sou públic per gentilesa de Catalunya Ràdio i que l’any 2007 va impedir que el cantant mallorquí Biel Majoral cantés el poema reivindicatiu Jo sóc català a la Fira de Frankfurt-, se servia no fa gaire de la seva columna a El Periódico -el full parroquial del Partit Socialista- per difamar Carretero tot vinculant-lo políticament a Montserrat Nebrera i titllant-lo de “franquista”. No cal dir que els insults, els estirabots i les desqualificacions personals diuen molt més de qui els fa que no pas del seu destinatari, ja que constitueixen una galdosa exhibició d’impotència intel·lectual i de baixesa moral. Però ja se sap que d’aquesta mena de persones pot venir de tot menys dues coses: excel·lència i grandesa moral.

Es comprèn, tanmateix, que el PSOE de Catalunya estigui molt neguitós davant la força de l’independentisme desacomplexat que encarnen Reagrupament i Laporta. Aquest independentisme, òbviament, no és un perill directe per als socialistes -defensors del vot espanyolista-, però sí que ho és per a Esquerra. Als socialistes ja els va bé un soci feble, però no pas fins al punt que els impedeixi sumar i formar un tercer tripartit. Pobre PSOE de Catalunya, tot i no haver guanyat mai les eleccions, pensava quedar-se trenta anys a la Generalitat, talment com a l’Ajuntament de Barcelona, i resulta que el seu pas pel Govern, a més de breu, quedarà registrat com el període més degradant de la nostra història recent.

Però també CiU està força neguitosa davant la presència de Reagrupament i Laporta. No és estrany, ben mirat. Deu costar-li de pair que just quan més segura veu la victòria, després de la deriva nacional que ha suposat el segon tripartit, aparegui una nova força que li llevi un bon grapat d’escons i que, en cas de pacte, l’obligui a renunciar a la seva tradicional ambigüitat. Per això, des de la cúpula, s’ha donat ordre d’atacar mediàticament el tàndem Carretero-Laporta amb foc a discreció en un intent desesperat de desacreditar-los davant l’opinió pública. Fins i tot s’ha arribat a demanar a Laporta que no es presenti a les eleccions per no perjudicar els interessos convergents (!). Sembla increïble, però és cert. El president del FC Barcelona està rebent pressions dels fronts intel·lectual i empresarial de CDC perquè es quedi a casa i no entorpeixi les possibilitats d’Artur Mas. Doncs, francament, té gràcia que aquella força que fa quatre dies obria els braços a Laporta, creient que erosionava molt més Esquerra, sigui la mateixa que ara li demana que renunciï a presentar candidatura electoral. Què passaria, però, si, arribats a extrems tan galdosos, la resposta de Laporta fos demanar a CiU que no es presenti a les eleccions a fi de no perjudicar els seus interessos? No s’ho han plantejat, això, CiU i els seus acòlits? Hi renunciarien? Seria molt edificant i una gran lliçó d’humilitat veure que no tenen cap inconvenient a fer allò que tan obertament demanen als altres.

Víctor Alexandre

La gran sorpresa diumenge va ser, en la meva opinió, el vot, dins de la mitjana nacional, a Molins de Rei, primera població gran del Baix Llobregat que és cridada a les urnes. Dins la mitjana nacional vol dir que si arreu de Catalunya aquesta ha estat del 21 % de participació -més que un èxit- allí ha estat del 20 %. Això vol dir que hem mobilitzat gairebé el mateix nombre de partidaris a la independència en un municipi que està governat per Iniciativa, que en un altre en el que ho fa CiU –Sant Cugat 25 %-. Això converteix l’independentisme en una ideologia transversal que trenca la dinàmica dels eixos esquerra-dreta i catalanoparlants-castellanoparlans. Trenca el primer tabú. Per dir-ho clar, podria ser que al Baix Llobregat el dia del referèndum vinculant, el nombre de vots contraris a la independència no fos tan aclaparadorament contrari als nostres interessos com ens temem, sempre i quan, entenc, considerem la llengua castellana en igualtat de condicions en la formació de l’Estat Català, i garantim per llei, també, que qui així ho vulgui pugui mantenir la nacionalitat espanyola. Si les classes treballadores d’origen divers de Catalunya entenen que la independència serà font de noves oportunitats i un major benestar, no dic que votin independència de forma àmpliament majoritària, però sí que s’hi oposin molts menys dels que aparentment imaginem. M’agrada parlar amb proves a la mà, i el resultat de Molins de Rei és, en aquest sentit, una esperança perquè demostra, ja d’entrada, que un 20 % estaran a favor de la llibertat. I recordeu que es tracta d’un 20 % d’electors amb un topall del 80 % de participació, límit considerat pels experts com a màxim en aquest país en cas de referèndum vinculant.

Enviat per Joan Bonada associat a Reagrupament – Sant Martí.

Avui s’han celebrat unes noves Consultes sobre la Independència. Hi ha gent que considerarà millor o pitjor el resultat de participació. Crec que, donades les circumstàncies i tots els impediments contra els que s’ha hagut de lluitar, són un èxit. Igualment, independentment d’això, amb aquestes Consultes s’estan obtenint una sèrie de guanys que val la pena remarcar. Primer de tot, molta gent de tendències diverses treballen conjuntament per a un objectiu comú. En aquest cas, fins a 8.000 voluntaris han coordinat les votacions d’avui. Segon, s’està demostrant que és possible opinar sobre un tema com aquest sense que passi cap cataclisme. Tercer, s’associa independentisme amb expressió democràtica. Quart, es demostra que es pot parlar d’Estat propi amb total normalitat. Cinquè, es permet als immigrants i els joves de 16 i 17 anys votar, incloent-los així en la dinàmica de presa de decisions. I, sisè, s’està llaurant el camí perquè algun dia es pugui celebrar un referèndum vinculant. Per tant, el sol fet que es puguin organitzar ja és un èxit en si mateix. El Salvador Cardús ho explica perfectament en aquest magnífic article.
Aquestes han estat, doncs, les Consultes de la consolidació. A més, s’han portat a terme a territoris com el Baix Llobregat (interessant aquest reportatge) o el Baix Penedès on a priori era més complicat animar a la gent a votar. En xifres concretes, comentar que finalment la participació s’ha situat per sobre del 21%. Per tant, prenent el còmput global de les consultes que s’han fet fins ara, un 25% del cens ha opinat sobre la independència. Per a entendre fins a quin punt aquesta xifra és important, recordar que el Psc-PSOE governa avui Catalunya amb el vot de només el 14,8% dels cens. En aquest enllaç podeu veure desglossats els resultats per municipi. En aquells més petits és on ha estat més senzill mobilitzar el vot, però val la pena destacar que Molins de Rei, la segona població amb el cens més elevat d’avui, ha aconseguit situar-se en la mitjana de participació. Un gran treball el que han portat a terme els voluntaris d’aquesta població del Baix Llobregat, així com els de totes les altres poblacions.

Ho hem provat tot per ser lliures: les guerres, les monarquies, les repúbliques. I no ens n’hem sortit.

Ara, entrat el segle XXI, el darrer intent és l’independentisme tranquil, com el nostre, com el de milers de ciutadans que aquest diumenge aniran a votar, democràticament, amb tota la coacció que és capaç de generar l’amo del món: els mitjans de comunicació, que han decidit menysprear les consultes fetes amb tranquil·litat, i amb milers d’hores de ciutadans demòcrates, elegants, amb joc net.

Sí, “elegants”. Enmig de tanta escombraria vomitiva que es llença ferotjement a les persones que públicament no només es declaren independentistes, sinó que a més, treballen per assolir la independència, i ho fan al marge de l’stablishment del poder, és un alè d’esperança per aquests mesos que ens queden per fer un altre intent d’assolir la llibertat, aquesta vegada des del Parlament de Catalunya, omplint-lo de diputats electes que estiguin disposats a fer una declaració unilateral d’independència, i iniciar així la tasca diplomàtica en el sí de la Unió Europea.

El 28 F representa moltes coses: en primer lloc, que seguim essent un poble amb desig de llibertat.  Un desig que ha deixat de ser teòric i que ha passat a la pell de molts catalans que s’han arremangat sense por enmig de l’anestèsia generalitzada d’un país que semblava tocat a mort per les derrotes, enganys i menyspreus per part dels qui havíem confiat a les urnes.

En segon lloc és la mostra que el camí que han fet altres no ha estat inútil. La història de la nostra llibertat té una gernació de ciutadans íntegres, educats, generosos i sense por capaços de seguir buscant vies per assolir-la. El 28 F posa nerviosos a molts, que -amb sort- callaran, però maleiran una cosa: ja no ens humiliem per reclamar la nostra llibertat. Treballem per assolir-la.

En tercer lloc, és una lliçó. Una lliçó de democràcia, civisme i humanitat. Una lliçó impartida per la societat civil, a la que s’acusava d’estar absent. Una lliçó davant el món, que per sort, s’ha fet més proper amb la globalització.

Un món que aviat acceptarà la nostra llibertat.

El 28 F és també una clatellada per a molts polítics que es pregonen d’esquerres i , en canvi, el que fan és gestionar el capital ideològic de la dreta. A hores d’ara quin qualificatiu atorgar d’alguns partits que es diuen d’esquerres o demòcrates quan van rebutjar al Parlament de Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular que demanava fer un referèndum per preguntar a la població si volia ser independent? Tan se val. El poble els ha donat una lliçó.

És evident que cal una regeneració de la classe política. És evident que avui dia als professionals del poder actual ja no el podem creure. És evident que cal una regeneració democràtica.

Gràcies a tots els que han treballat perquè el 28 F esdevingui tot això i milers de ciutadans catalans puguin, lliurement i democràtica, expressar la seva voluntat a les urnes en ser preguntats :

El llibre “La casta” del periodista Daniel Montero ja ha arribat a la tercera edició. Descriu els privilegis i corrupcions que, com una plaga, s’han estès a la política estatal espanyola. Montero conclou que una casta de 80.000 persones viu de forma luxosa aprofitant-se de 40 milions de súbdits. El sistema és similar al de les antigues castes guerreres, celtes, germàniques o hindús amb la diferència que la casta espanyola es notablement paràsita mentre les anteriors combatien contra enemics exteriors i defensaven la comunitat a canvi dels seus privilegis.
 
Algú dirà que els polítics són necessaris. I tindrà raó però la qüestió és doble ¿són necessàris encara que siguin notablement incompetents?. Quin límit tenen els seus privilegis?. Per exemple, ¿són necessaris encara que el seu absentisme sigui aberrant, només cal observar el parlament espanyol, i no tingui cal control?. Cal pensar que un diputat pot cobrar els 4 anys de legislatura sense posar mai els peus al parlament ni fer una sola proposta. De fet la majoria no fan cap proposició…en 4 anys.
 
Les xarxes d’interessos són admisibles?. Montero explica com el fill d’Alfonso Guerra va ser nomenat assistent d’un eurodiputat del PSOE sense cap mèrit aparent. No és un cas aïllat: hi ha fins a 1.200 assistents espanyols d’aquest tipus que suposen 140 milions d’€. El germà d’Ana Botella, José, fou nomenat funcionari de la delegació a la UE i en 2 anys es va blindar el sou. Vidal Quadras va contractar a Albert Fuertes, el seu cunyat.
L’actual president espanyol és l’únic de la UE al que se li paguen les vacances. I no va sol. Una cort de 100 persones l’acompanyen i cobren 200.000 € en dietes per menys d’un mes. Un darrer capítol: les indemnitzacions. Una gran part de polítics espanyols cobren sucoses quantitats a canvi de…no fer res. L’ex-president de la Generalitat, J. Pujol, cobra 77.000 € cada any com a ex-president. Ho farà fins el 2014 i després cobrarà 58.000 € de per vida. El seu homòleg i amic, Aznar, ha estat l’únic ex-president espanyol que ha demanat un sou vitalici de 74.000 €. Al mateix temps rebia un altre sou d’un grup comunicatiu dels EUA. El sou vitalici li van refusar però a canvi li van augmentar a 220.000 el que rep provisionalment. També l’actual ministre Chaves cobra 81.000 € per la seva feina. A aquesta xifra cal sumar-hi 46.000 com a “compensació” per haver deixat de ser president d’Andalusia. Un darrer cas és Leire Pajín qui ja ha rebut una indemnització de 85.000 € pel seu anterior càrrec institucional. Ara treballa pel PSOE i el concepte d’acomiadament hauria de ser “baixa voluntària” doncs va marxar per voluntat pròpia.
 
Com a continuació del resum de “La Casta” podem parlar dels privilegis que tenen els 80.000 càrrecs institucionals espanyols. Cal repetir que, per una feina, sense cap control i on l’absentisme és notable. Els senadors, per exemple, tenen 1.700.000 € per a despeses de mòbil a la seva disposició, els diputats que no són de Madrid 1.820 € mensuals en concepte d’allotjament lliures d’impostos: hi ha 12 milions de súbdits espanyols que cobren menys d’aquesta xifra cada mes. Les multes de tràfic els hi paga l’estat i amb recàrrec, no tenen cap límit de despesa en menjar, el congrés es va gastar en regals nadalencs la xifra de 160.000 € anant la majoria de regals a càrrecs electes, les retencions als diputats són només del 4,5 % doncs la majoria del seu sou és exempt de tributar, els diputats reben 5 milions d’€ en concepte de viatges en tren, avió o vaixell i així un llarg etcètera.
Daniel Montero afegeix que dues terceres parts dels diputats treballen, i cobren, simultàniament del sector privat. El cost global de “la casta” és de 720 milions d’€. Es gasta tres vegades més en aquesta gent que en mantenir el patrimoni estatal. No és d’estranyar, doncs, que defensin els seus càrrecs amb ungles i dents així com subvencionant una premsa addicta que reflecteixi la realitat com ells volen.

Enviat per Jordi Vàzquez associat a Reagrupament – Sant Martí.