Reagrupament
BCN-Gràcia

Schadenfreude prematura

Altament instructiu, l’afer de Reagrupament. N’hi ha hagut prou amb l’anunci de la dimissió de Carretero perquè opinionatres de totes les dependències el cremessin en efígie. Aquests opinadors deuen ser tan catalanistes com vulguin, però ja mai més es podrà creure en la seva bona fe sobiranista. Davant l’enfonsament aparent de l’única oferta per treure el país de l’atzucac estatutari en què es troba, les reaccions vessaven aquella alegria biliosa que els alemanys anomenen Schadenfreude. L’alegria de constatar que Catalunya és davant un Huis clos, com en l’infern burgès de Sartre, pres d’una repentina agorafòbia, com el bo i millor d’una societat que podria ser la nostra al film de Buñuel El ángel exterminador.

FIXIN-SE QUE NO DIC L’ÚNICA oferta creïble, tot i que la de Carretero ho és. He dit l’única, ras i curt, perquè senzillament no n’hi ha cap d’altra que contempli saltar la paret. Al catalanisme hi ha una munió de gent instal·lada en el “contra Madrid estem millor” (o contra el PP vivim d’allò més bé). Aquesta gent és l’aval més sòlid de la secular dependència i la, ara com ara, imparable decadència. Als anys 30 J.V. Foix alertava que una gran part del catalanisme era “espanyista”, això és, que hi ha un nacionalisme català, fins i tot un separatisme, que sempre acaba reforçant Espanya. Aquest espanyisme Reagrupament el desemmascara; heus aquí l’heretgia i el pecat.

SI CARRETERO ÉS UN BLUF, per què ha estat tan remorós l’alleujament dels qui creien que tirava la tovallola? Tanta bonior per tan poca cosa deixa veure una mica l’orella. Que algú s’esquitlli d’una societat de responsabilitat limitada que xipolleja en la corrupció, no ho perdonen els capcots de la política venal i putrescible. Per això, Miquel Iceta, el més florentí dels nostres polítics, donava la benvinguda a Laporta a la política professional. Si vols entrar a la cuina, has de tacar-te. Però què es pot fer amb un home que està disposat a cedir el protagonisme, a tallar el nus gordià de la corruptela anant-se’n a casa, a no perdre ni un minut del migradíssim temps de reacció que encara té Catalunya abans de disoldre’s en el brou provincià?

MESSIES, IL·LUMINATS, IL·LUSOS, els adjectius cauen amb ànim anihilador. Però des de Kant fins a Adorno, la llibertat s’ha definit pel rebuig de la determinació del present. En cert sentit, la llibertat és sempre un miracle, no necessàriament un miratge. Adorno veia prou bé que si la llibertat no es realitza acaba tornant-se obsoleta. Potser ja és això, i a força de fracassos els catalans n’hem perdut l’esma. Anem fent la viu-viu, amb la contradicció d’esbombar als quatre vents la nostra claustrofòbia mentre ens tanquem obstinadament en una dependència amniòtica i sufocant. Reagrupament assenyala la porta i proposa el simple miracle de descórrer el forrellat. La resta depèn de si es vol sortir. Però potser és un miracle més gran que algun dia els catalans desmenteixin Maquiavel, quan aconsellava al príncep no fiar-ho tot a l’entusiasme popular. Pocs pobles com el català gasten un odi tan esmolat contra la personalitat excepcional. L’enveja és el nostre dissolvent nacional, taló d’Aquiles de les nostres derrotes.

DEMOCRÀCIA MAI HA ESTAT SINÒNIM d’igualtat de decisió sinó d’universalitat de participació. Decideix qui més en sap o qui més se la juga. Al capdavall als líders se’ls jutja per la seva capacitat de realització. I si el polític condiciona els fins als mitjans, el patriota mai no supedita la llibertat a les maniobres disponibles. Sense entrar en la polèmica encetada al voltant de quelcom tan secundari com la confecció de llistes electorals, val la pena recordar que el que s’ha ventilat a la passada crisi és si Reagrupament serà un partit més o una reagrupació d’energies amb la finalitat de llevar el límit que tenalla els partits clàssics. Heus aquí com el gest de Carretero de rebotar com un bumerang damunt els límits sorgits de dintre de la pròpia agrupació podria ser la garantia que aquest cop sí que salparem cap a Ítaca en un viatge que, si d’una banda revessegarà d’aventures, com ens adverteixen els detractors, de l’altra cal pregar que sigui curt, amb poques, molt poques matinades.

JOAN RAMON RESINA
CATEDRÀTIC A LA UNIVERSITAT DE STANFORD (EUA)

Publicat a l’Avui