Reagrupament
Baix Llobregat

“Las esencias nacionales”

Els pilars ideològics del centralisme són la nació i la llengua. I és per això que el nou Estatut ha topat de front amb allò que més els cou. Vegem-ne exemples:

Per a A. Cánovas del Castillo:

“la nación es cosa de Dios o de la naturaleza, no invención humana.” (Cita: J.S. Pérez Garzón, La creación de la Historia de España)

I Ortega y Gasset reblava:

[la nación ]“es algo previo a toda voluntad constituyente de sus miembros. Está ahí antes e independientemente de nosotros, sus individuos. Es algo en lo que nacemos, no es algo que fundemos.” (Europa y la idea de nación)

Pel que fa a la llengua l’any 1940 R. Menéndez Pidal escrigué:

“El castellano, por servir de instrumento a una literatura más importante que la de las otras regiones de España, y sobre todo por haber absorvido en sí otros romances principales hablados en la Península (el leonés y el navarro-aragonés), recibe más apropiadamente el nombre de lengua española.” (Manual de gramática histórica española)

L’any 1987 F. González Ollé (Catedràtic d’Història de la Llengua Espanyola) deia:

“La difusión del castellano hacia la periferia peninsular, producida de modo natural por razones de orden social, migraciones interiores, motivaciones culturales, prestigio literario, intercambios comerciales”… (El establecimiento del castellano como lengua oficial)

El problema fonamental del nacionalisme espanyol és que fan una assimilació irreversible entre Nació i Estat, de manera que sobreposen un realitat política i etnològica amb un  fet jurídic-administratiu. A més pretenen que el fonament jurídic de l’Estat -la Constitució- serveixi d’aglutinador i cohesionador de les diferències i diversitats , i, en darrer terme les  dilueixi i elimini. Perquè el nacionalisme espanyol és essencialment i visceralment excloent i anihilador: només admet la raó de la força i s’acluca davant dels nacionalismes  que són més poderosos; enfront dels nacionalismes més febles exerceix i pretén la dominació.

Per als nacionalistes espanyols el català és un anacronisme històric, social i lingüístic i la nació catalana una dèria promoguda, en el millor dels casos, per interessos econòmics sense cap fonament històric o social.

La conseqüència és que es pregunten: com és possible que els catalans encara no hàgim  entès que formem part d’una nació i una llengua tan potent i universal que tot ho pot, per damunt de tot i enfront de tot?

Cada cop que es plateja una modificació de les relacions centre-perifèria s’enceta el conflictePer acabar un exemple de com topem, dia sí, i dia també, amb aquest tres elements primordials: la gestió de l’Aeroport de Barcelona.

La pretesa gestió autonòmica de l’Aeroport del Prat trencaria el sistema institucional, representat per AENA. Desfaria la teranyina financera que fa circular els beneficis d’uns aeroports excedentaris cap a uns altres deficitaris i tota la xarxa d’interessos que uns sistema centralitzat ha teixit els darrers 50 anys. I finalment qüestionaria la preeminència de Madrid-Barajas com a símbol de la capitalitat i aeroport de referència internacional de la majestuosa i inigualable “capital del reino “.

Com deia aquell: “amb les coses de menjar no s’hi juga”. Cada cop que els catalans  plantegem quelcom que remogui i vulgui modificar els fonaments de l’Estat espanyol toparem. Ni amb pedagogia, ni sense, toparem, perquè no hi pitjor sord, sinó aquell que no vol sentir;  ni pitjor cec, que aquell que no vol veure-hi.

Fèlix Figueras

Associat a Reagrupament Baix Llobregat