La dignitat, l’orgull i la maduresa de Catalunya

La dignitat d’un país només s’assoleix des del respecte mutu, la unitat política en temes de país, el coratge i la valentia. No s’hi val amagar el cap sota l’ala, no s’hi val el dubte i la por del vençut, no si val el doble llenguatge per quedar bé amb l’adversari. Les pors dels vençuts només eren justificables en els nostres avis, han passat 70 anys i més de tres generacions. Espanya sempre ens considerarà un poble vençut fins que nosaltres demostrem el contrari.

Com?

Amb l’orgull de sentir-nos catalans, no ens ha de fer cap vergonya dir que som patriotes, encara que alguns ens diguin que és antiquat, totes les nacions del món proclamen el seu patriotisme amb alegria i convicció. Per què nosaltres no?

L’estima a Catalunya, estic convençut, la tenim la gran majoria de catalans. Fem que a més ens sentim orgullosos de ser-ne.

Com?

Demostrant unitat en temes de país, que les diferencies ideològiques normals en qualsevol comunitat no ens facin perdre l’objectiu final: tots volem una Catalunya millor i més lliure.

El “divide y vencerás” ha sigut durant molts anys la tàctica espanyola a Catalunya. Varen creure que amb la immigració massiva d’espanyols a Catalunya aconseguirien l’èxit de la assimilació total. I no ha estat així. Els nouvinguts dels anys seixanta van trobar el que buscaven, un treball que dignifiqués la seva vida, i malgrat totes les dificultats, una societat d’acollida oberta i integradora. La riquesa de la cultura catalana es deguda a què ha estat capaç d’assimilar tot el millor de les diferents cultures que han arribat a casa nostra. Desitjo que amb la nova immigració siguem capaços de fer el mateix i millor.

Sempre tinc present, quan parlem d’immigració, una dita que em va dir la senyora Teodora, andalusa immigrada dels anys seixanta: “LA GENTE NO ÉS DE DONDE NACE SINÓ DE DONDE PACE”. Gran veritat, per tant, la divisió no serà ni molt menys en aquest tema, malgrat els esforços de molta gent de Madrid perquè així sigui.

La gran divisió que més em preocupa és la miopia de la majoria dels nostres politics quan tracten temes de país. La mesquinesa dels seus postulats, la poca ambició política pel seu país, la incompetència dels dirigents. Tot plegat porta a picabaralles surrealistes sobre temes que la gran majoria de la població no entén, provocant divisions irreals en un marc competencial esquifit, com és el del nostre Estatut vigent. No podem fer creure a la gent que el nostre govern pot fer politiques de dretes o d’esquerres, no tenim cap dels instruments de poder per realment aplicar-les, som simples gestors d’uns pressupostos minvats dels recursos generats del nostre treball (Espanya ens expropia un 20% cada any) i la majoria arriben amb partides finalistes des de Madrid. Les grans lleis (sanitat, educació, justícia, infraestructures, comerç, indústria comunicacions, treball, interior…….) ens vénen donades des del Parlament d’Espanya, només legislem sobre algunes aplicacions, mai la llei marc. Sense els quatre poders reals, legislatiu, executiu, judicial i econòmic, no hi ha política de veritat per resoldre els problemes de la nostre societat catalana.

La maduresa de Catalunya i els catalans on es mesura?

Primer en ser capaços de definir un horitzó clar per la nostra nació. El temps ens demostra que sense estructures d’Estat no hi ha un futur assegurat. Europa, marc on ens hem de moure per força i convicció, només reconeix els estats, per molt que fem sempre serem subsidiaris. Per tant, si decidim ser un estat com totes les nacions lliures del món, tinguem-ho clar, no hem de demanar permís a ningú, només val la voluntat majoritària del poble català.

Reclamar el dret a decidir pot semblar una postura adolescent. Quan un és adult, ha de decidir.

Per tant, tenim dos reptes importants i urgents si volem un país d’excel·lència. L’un, una Catalunya lliure, rica i plena només es possible si som capaços de proclamar la nostre independència i crear un Estat modern, reconegut dins la comunitat europea. I l’altre, la societat civil ha de forçar una regeneració política en profunditat del nostre sistema de partits i els seus valors democràtics, ètics, socials, i morals que comporta ser en una societat moderna i avançada.

Pere Rodrigo i Montserrat, associat de Reagrupament Anoia.

Vull donar les gràcies a la plataforma IGDecidim, el meu poble podrà viure una consulta sobre el dret a la independència tot gràcies a la gent civil compromesa.

Realment pensava que Igualada no gosaria a encapçalar cap consulta, no per res en concret sinó simplement perquè sempre ens veuen adormits en aquests projectes i pensen que cap moviment voldria agafar el relleu que ens ha deixat Arenys de Munt.

En tota la meva senzillesa em sembla extraordinari la consulta de la meva ciutat, Igualada, reconec que estava equivocat i que hi ha gent que ha agafat el relleu de la consulta.

La paraula es orgullós de tota la gent que a constituït la plataforma IGDecidim, sé que feina n’hi ha i moltíssima però a la gent com vosaltres no us espanta res, ja que l’única raó per tirar endavant, és que la gent tingui la llibertat de votar la consulta SI o NO, només per això val la pena.

Per això i per molt més, jo seré voluntari a la consulta, crec que el nostre compromís de país ens porta a tibar tots del carro. No podem està al sofà i passar de tot, aquest cop no, voldré estar ajudant a la plataforma i aconseguir la realització de la consulta lliure i democràtica i que un tant per cent molt elevat digui el seu parer sobre la independència del nostre país.

Faig una crida a molts que passen de tot i més, i només es queixen contínuament: a tots aquests els hi dic que es posin les piles d’una vegada perquè sinó els nostres fills tindran un país esclavitzat per l’estat espanyol i sent només una comunitat autonòmica de règim comú, cosa que jo no vull. I vosaltres?

Uns companys han començat 1r de batxillerat a l’Institut Pere Vives d’Igualada. El canvi i pas d’ESO a educació postobligatòria els ha comportat molts canvis, però me n’han destacat un en què tots han coincidit: entre un sentiment d’estupefacció i indignació m’han explicat que la seva professora de matemàtiques imparteix les classes totalment en castellà. La mestra, fins i tot quan és preguntada en català, respon en la llengua de Cervantes.

Obviant les qüestions legals, per si no fossin prou determinants, des de la lògica i moral educativa la postura d’aquesta professora no té ni cap ni peus: Els alumnes reben al llarg de la seva vida escolar l’educació en català. Les matemàtiques de batxillerat són una continuació de les d’ESO, apreses en llengua catalana, la qual cosa vol dir que aquest canvi d’idioma que s’inventa l’E.R. (les seves inicials) suposa un canvi brutal per tots els alumnes. Ara tot és en castellà: Apunts, explicacions, preguntes, respostes, absolutament tot. Aquest trasbals preocupa a tothom menys a la professora, que durant anys ha fet cas omís de les reclamacions i queixes que ha anat rebent i que ha ignorat, una rere l’altra.

Ignorades de la mateixa manera que ho fa amb la llei: segons la Llei d’educació de Catalunya, article 11.B: “Les activitats educatives [...] han d’ésser normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera [...].” Més clar, l’aigua.

Ras i curt: la professora de matemàtiques d’aquest institut (que és públic, per acabar-ho d’adobar) incompleix la llei, a més a més de dificultar les tasques d’aprenentatge de tots els que han de suportar les seves classes en una llengua que no és la seva, i que són ignorats quan demanen ésser ensenyats en català. I no només això, sinó que també m’han demanat un total anonimat per no rebre represàlies de cap tipus.

Després hem de llegir a segons quins diaris que el “castellà està perseguit a Catalunya”, que als alumnes que demanen “anar al lavabo” en castellà se’ls ha d’ignorar i que “el Govern obliga a fer-ho” (obligar a parlar en català, no anar al lavabo), que els mestres que parlen en castellà són “marginats i maltractats psicològicament”, paraules textuals de Telemadrít, i un llarg etcètera de mentides, difamacions i atacs constants. Tot això ho hem de sentir mentre la professora de matemàtiques E.R. explica que “el seno, el coseno y la tangente son las tres funciones más importantes de la trigonometría’’, i que quan és preguntada en català, ella respon en la llengua de La Patria.

I el pitjor de tot és que no és l’única… Avui encara hi ha gent que es pregunta per què cal la independència del nostre país. Potser és que no hi ha prou raons? A més a més d’econòmiques, també en trobem de socials i culturals. La nostra llengua no serà tal fins que no tingui al seu costat un estat independent que l’ajudi.
David Prat, Reagrupat de l’Anoia.

http://www.escoltamaca.blogspot.com

La consulta sobre la independència d’Arenys de Munt ha aconseguit amb un triple èxit : primer de tot ha sigut un èxit democràtic al poder expressar lliurement, al final el poble la seva opinió sobre la consulta, el segon èxit fa referència al irrefutable resultat a favor de la independència de Catalunya, i el més important dels èxits, ha sigut l’èxit mediàtic, gràcies a l’Estat espanyol i als seus instruments de pressió (jutges, govern, la Falange, …). Ningú s’esperava el rebombori que ha causat la famosa consulta d’Arenys. Realment podem dir que el tretze de Setembre és l’inici d’una nova etapa en la vida política a Catalunya.

Hi ha confluït molts condicionants que han afavorit aquest clima que hom pot anomenar, l’esperit d’Arenys. Si a una coctelera se li posa un procés estatutari esgotador amb un resultat devaluat d’entrada, encara pendent de una decisió política (que no judicial) del màxim òrgan judicial de l’Estat espanyol, la perpetuació de l’espoli fiscal amb el vist-i-plau del govern tripartit, que encara agreuja més la crisi econòmica que està passant la nostra societat, la desafecció política i nacional promoguda per l’actual establishment polític, i ha afegim la xispa de la reacció desmesurada del més autoritari nacionalisme espanyol, això garanteix l’èxit assegurat de la consulta d’Arenys i de la majoria de consultes que es puguin promoure.

Segurament hi hauran molts pobles, viles i ciutats interessades en fer participar els seus ciutadans en aquestes consultes i probablement amb un resultat similar, que no cal recordar que només té caràcter simbòlic. Segurament hi haurà moviments cívics i associacions socials que ho promouran, ja que no ho han fet els nostres actuals polítics per una clara manca de lideratge.

Parlant dels partits polítics hi trobem de tot. Hi haurà algun partit que s’apuntarà al carro de promoure les consultes, amb l’argument de que s’autoanomenen independentistes, per penjar-se alguna medalla davant la seva decebuda clientela. Per altra banda trobarem aquells que no volen sentir de consultes independentistes amb l’excusa de que la prioritat del país és sortir de la crisis. I com podem sortir de la crisis i no podem fer política econòmica des de Catalunya i a més tenim el dèficit fiscal que ens agrava la situació social? D’altres diuen que ara no toca debats estèrils identitaris. I jo els hi preguntaria, quan els hi va bé? I uns altres que no ho promouran però que ho veuen amb simpatia, i jo a aquests els hi diria que amb simpatia políticament no es va enlloc.

Resumint, tenim actualment uns partits polítics allunyats de la població que no lideren cap projecte il·lusionant de país, i una societat civil indignada per la manca de respecte i pel menyspreu que els catalans som objecte, deixant-nos una sortida: mobilitzar-nos per recuperar la dignitat nacional i la sobirania del nostre poble.

Aquestes mobilitzacions, ja sigui en forma de manifestacions o bé en forma de consultes populars, o en qualsevol altra forma d’expressar que la nostra nació vol ser un estat europeu, no deixarà de tenir un caràcter simbòlic si aquest sentiment de sobirania no es trasllada políticament al nostre Parlament. Es podem fer consultes a tots els pobles de Catalunya, i l’opció independentista podria guanyar en tots els casos, però en termes efectius, no passaria res. Bé de fet, l’únic que passaria seria que la nostra frustració nacional encara seria més profunda.

Per tot això, la pregunta que ens hem de fer és: I ara, què hem de fer els catalans?

La resposta és un nou un moviment social que vol reagrupar aquest sentiment nacional i sumar totes les sensibilitats que participen en aquestes mobilitzacions de la societat civil, per tal de presentar una alternativa política inequívocament independentista que tingui com a prioritat la independència de Catalunya, però no com a objectiu final, sinó com a eina pera aconseguir una major progrés i benestar social. El nostre país reclama un nou partit que suposi una veritable alternativa, seriosa, madura, responsable i democràtica que defensi obertament i sense complexes la independència de Catalunya i les nostres aspiracions d’esdevenir un Estat propi en una Europa lliure. Ens han decebut masses vegades i necessitem una nova il·lusió per creure que la independència del nostre país no és una utopia i que només depèn de la voluntat de la majoria dels catalans. L’esperit d’Arenys no pot quedar en no res. Només en depèn de nosaltres.

Sergi de la Fuente, Reagrupat de l’Anoia.

http://www.fontdelferro.blogspot.com

Arenys de Munt, aquest poble està donant una lliçó a la classe política actual. Demostren que quan es vol aconseguir un objectiu, tot és possible, i no cal anar de branca en branca, com ho fan els nostres polítics sobiranistes, de caire nacional.

Tot i ser una entitat privada, que és qui promou la consulta, a aquesta li donen suport la majoria dels partits del consistori, felicitats.

Ha estat un poble del Maresme i no el parlament qui ha tingut dos collons de tirar endavant la consulta. Recordem que el mateix parlament va rebutjar la iniciativa legitima popular, no fa pas gaire, i la va titllar de anticonstitucional i antiestatutària .

I ara què senyors del parlament?! Sí! vosaltres els polítics que us dieu independentistes o sobiranistes, ara doneu suport al poble d’Arenys de Munt… la feina que havíeu de fer vosaltres, la fa el poble d’Arenys sense complexos. Ells han pensat com poder fer aquesta consultar i ho han aconseguit, cosa que el parlament n’hi s’han mogut.

Felicitats el poble d’Arenys, per posar sobre la taula el tema cabdal del nostre país, el dret a decidir. I també la gran mostra de suport per part del partits del poble, repeteixo del poble, ells estan demostrant que no es una utopia la independència sinó la gran oportunitat perquè el nostre país tiri endavant i formar un estat propi .

Faig una crida a tots els polítics del parlament, a aquells que són independentistes i als altres que diuen ser sobiranistes. A veure quan vosaltres treballeu per proclamar la independència del nostre país, colla de poltronaires.

Felicitats el poble Arenys de Munt!!! ENDAVANT!!!

Pep Bayà, Reagrupat Anoia

Hi ha dos tipus de societats: les que se senten vives i les que estan en procés de deixar de ser-ho. També n’hi ha un tercer  tipus, que són les societats mortes, però com que ja són mortes no s’hi pot fer res per revifar-les, i per tant no cal perdre el temps en aquesta tipologia. Les societats vives són les que viuen amb il·lusió el present amb el màxim progrés social possible i amb l’esperança del millor benestar per a les generacions futures.

No cal dir que aquest sentiment de societat viva es fonamenta en una identitat forta, una cultura pròpia i una llengua comuna, en autoestima social i en dignitat nacional.

A l’altra banda tenim les societats en procés de morir-se, seguint una lenta agonia que té el seriós risc de ser irreversible. Són aquelles societats que no són respectades per les altres, que no tenen identitat pròpia o bé la van perdent progressivament, diluint-se con el sucre en un “café para todos”. Són aquelles societats conformistes amb tot allò que els donen, que viuen en l’autocomplaença i en la comoditat d’un mínim benestar, submises i resignades, amb manca d’esperit crític, i que finalment acabaran morint.

I jo et pregunto, on classificaries la nostra societat catalana? Consideres sincerament que Catalunya és una societat que viu amb plenitud tota la seva potencialitat, o bé consideres que Catalunya és una societat adormida, acomodada, resignada i immobilista on és molt difícil canviar res i per aquest motiu hem d’acceptar-nos tal com som i anar fent?

Jo, personalment, no veig una il·lusió col·lectiva, no veig que el nostre país sigui respectat com es mereix, no veig que la nostra societat tingui prou autoestima i vagi amb el cap ben alt. Bona part dels responsables d’aquesta desafecció nacional han estat els nostres responsables polítics, que en són còmplices, ja que han mantingut i perpetuat la dependència de Catalunya vers Espanya, i en les seves prioritats no està la defensa dels interessos nacionals sinó els propis interessos partidaris, ni tampoc que Catalunya sigui una societat viva, realment viva. Als actuals polítics els falta coratge, valentia i un real sentit de país.

El fracàs del finançament aconseguit és un bon exemple d’aquesta ineptitud. Ens han dit que és un acord històric, el millor acord possible en les circumstàncies actuals, però el que és segur és que aquest pacte de finançament no és el que Catalunya es mereix. I ja veureu com queda l’Estatut després de la resolució del Tribunal Constitucional…Només de pensar que un òrgan espanyol judicial totalment polititzat, pugui decidir el destí del nostre país al seu criteri… Per ser honest, espero que sigui declarat inconstitucional, i quan més punts afectats millor… així tothom podrà veure que Catalunya no hi té cabuda en l’actual sistema autonomista. I si no reaccionem degudament, Catalunya estarà en un seriós risc de deixar de ser, de diluir-se com a societat viva i passar a ser una societat resignada i morta.

Algú, una vegada em va dir que viure amb por és no viure. I doncs, que hem de fer per viure? Què hem de fer perquè la nostra societat catalana se senti realment viva? Molt fàcil, no viure amb por. Però de què no hem de tenir por? El nostre màxim enemic som nosaltres mateixos. Hem de fer un pas endavant i comprometre’ns amb un nou projecte social i nacional regenerador, que torni l’esperança i la il·lusió al nostre país.

Precisament aquest és el propòsit de Reagrupament, associació promoguda per Joan Carretero, que defensa la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. L’objectiu és sumar i reagrupar totes les sensibilitats nacionals que defensin que Catalunya és una nació i que tenim a dret a  ser un Estat propi lliure amb la finalitat de promoure una candidatura transversal i unitària a les eleccions al Parlament. La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels catalans.

Estic plenament convençut que el moviment de REAGRUPAMENT genera la il·lusió, la rauxa i l’esperança que Catalunya necessita per tornar a sentir-se un país lliure i una societat viva. T’hi apuntes? Fas un pas endavant?

Sergi de la Fuente, Reagrupat de l’Anoia.

A la plaça de Santa Maria de Cubelles hi ha una escultura de ferro erigida en motiu de la diada nacional de Catalunya. A la placa commemorativa hi apareix el títol; “El geni i la força bruta”, a sota una frase; “El sentiment del poble català no es pot oprimir”.

A principis del mes d’agost, sobre el gran pedestal que aguanta l’escultura hi havia també dos anuncis de paper que utilitzaven aquesta obra d’art com a suport publicitari, el primer deia; “Transportes y mudanzas, tf, adreça….”, el segon; “Alquilo apartamento en la playa, zona paseo marítim, tf, adreça…”.

Sense voler vaig comparar aquesta curiosa composició amb la situació actual de Catalunya, concretament amb el tarannà de la seva classe política i de la gran decepció que està provocant al poble. Les gran proclames fetes per part dels dirigents dels partits en favor de la Catalunya nacional, s’han quedat en no res, precisament per les accions del mal govern i de la mala oposició d’aquells que van generar aquestes proclames.

Això ha provocat una pèrdua de credibilitat, de manca de sintonia amb els catalans i d’absència de coherència per part dels partits nacionalistes.

Que el sentiment del poble català és oprimit no és cap novetat, al cap i a la fi fa segles que això està passant, el que sí és nou, és l’oblit per part dels qui tenen el deure a nivell institucional de defensar aquest sentiment. El catalans de bona fe, senzills, treballadors, orgullosos de forma part d’una comunitat diferent i única veuen astorats com el gran projecte nacional s’esvaeix.

A Cubelles vaig ser jo qui va treure els dos anuncis i d’aquesta manera restablir la dignitat d’una escultura que per mi simbolitzava moltes coses més.

Catalunya necessita més que mai gent disposada a lluitar contra els atacs que la posen en perill com a nació, necessita gent insubornable, amb capacitat de sacrifici, necessita gent que treballi cada dia per aconseguir la seva llibertat.

Fa 78 anys que el President Macià va dir des del balcó de la Generalitat; “Catalans sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”.

A Reagrupament he trobat persones dignes que creuen veritablement que el sentiment del poble català no es pot oprimir.

Jordi Altarriba, reagrupat de l’Anoia.

Jordi Basté, es convertirà  en l’involuntari protagonista d’aquesta nota. El conegut periodista – a qui s’ha de felicitar per l’éxit del seu programa El món a RAC1 – ara farà uns tres o quatre mesos, estava fent uns comentaris sobre la situació actual de la política catalana i sobre la defensa dels interessos nacionals de Catalunya, incidint en el fet de que els catalans som pocs i mal avinguts. Va fer la següent reflexió, que tinc gravada a la memòria, que venia a dir : “ Amb lo fàcil que seria tenir quatre idees bàsiques, només quatre i  anar tots a una. Si això s’aconseguís … endavant les atxes!”

Ara deixarem tranquil al Sr. Jordi Basté, però no la seva simple però profunda reflexió, que estic convençut que compartim la majoria de la nostra societat. Amb lo fàcil que seria tenir quatre idees bàsiques i anar tots units defensant els interessos nacionals de Catalunya com a prioritat, per sobre dels interessos partidaris?

Sincerament, penso que aquesta pregunta ens la fem tots ja que tothom som els afectats. Som tota la nostra societat catalana, que veiem com està el pati, i pensem que així no anem bé. Som tots aquells catalans i catalanes que pensen que alguna cosa s’ha de fer per promoure un canvi de generi esperança i il·lusió en el nostre país. Som tots aquells que creiem que s’ha d’impulsar una regeneració de la política per tal que sigui molt més propera a la societat. Som tots aquells que hem vist que per defensar els interessos nacionals de Catalunya, la independència és la nostra eina per assolir un país normal i sobirà, generant un major benestar i riquesa social.

El projecte de Reagrupament dona resposta a la pregunta. Com ja sabeu hi ha dues idees bàsiques, la lluita per la independència i la regeneració democràtica i política. A més és un moviment obert i  d’ampli espectre, a on tota la societat catalana hi té cabuda, on totes les sensibilitats nacionals hi poden treballar per un objectiu comú. Reagrupament és ben bé la resposta a la necessitat de la nostra ciutadania i a les seves aspiracions d’autogovern. És precisament l’aire fresc que necessita la nostra societat. És exactament l’arma més potent que podem utilitzar, ja que ningú podrà aturar les aspiracions d’un canvi polític basat en la il·lusió i en l’esperança d’un futur millor per Catalunya i per la seva gent.

Necessitem unificar les forces, sumar els esforços de tothom, que la gent s’hi vagi implicant en un projecte engrescador, ple de rauxa i esperança, que desperti la consciència adormida de un país, que malgrat tot, té voluntat de ser i que lluiti de forma pacifica i democràtica pels drets nacionals de Catalunya, convertint la nostra patria en un país sobirà. Aquest és l’objectiu de Reagrupament, aquest és el repte de tots.

Com diria el Sr. Jordi Basté: “ Endavant les atxes!!!”

Sergi de la Fuente, reagrupa’t de l’Anoia.

Al consultori del metge…

Doctor, tinc un problema: Veurà, jo sóc polític i acabo de tancar un tracte d’allò més important, no sé si sap del que parlo. Bé, sigui com sigui la qüestió és que la gent no m’entén. Vaig pensar que jo tenia un problema, perquè en són molts els que dubten de mi i que em recriminen els meus actes, però de seguida vaig desestimar aquesta opció. El problema el tenen ells, clarament! Li explico la situació: fa poc temps, vaig votar en contra de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya perquè em semblava molt poca cosa. Aquesta negativa vers la llei orgànica catalana em va fer abandonar el tripartit -que havia consolidat pocs anys abans-. Es van celebrar eleccions anticipades i, tot i la meva davallada de vots -segur que per culpa d’irregularitats a les urnes que devia maquinar un tal Carretero, no sé si el coneix- vaig tornar a formar el tripartit que mesos abans havia desfet per estar-hi en desacord. Ara, acabo de firmar un finançament que, i que quedi entre nosaltres, en el millor dels casos només incompleix els 3 punts base de l’Estatut, un model de finançament basat en aquell estatut que vaig votar-hi en contra i que em semblava massa poc pels catalans i per Catalunya però que ara, lògicament, doctor, com podrà entendre, hi he firmat a favor perquè dóna molt per Catalunya tot i estar en un marc estatutari pobre i descafeïnat tal com vaig dir en el seu moment. Vostè m’entén, oi?

Moments després, entra un altre pacient al consultori mèdic..

Doctor, tinc un problema, i no, no és el 3%: Veurà jo sóc polític i acabo de votar en contra d’un tracte molt important, no sé si sap del que parlo. Bé, sigui com sigui la qüestió és que la gent no m’entén. Vaig pensar que jo tenia un problema, perquè en són molts els que dubten de mi i que em recriminen els meus actes, però de seguida vaig desestimar aquesta opció. El problema el tenen ells, clarament! Li explico la situació: fa poc temps, vaig votar a favor de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya que jo mateix vaig anar a pactar a Madrít amb el ZP. El tripartit va fer figa i es van celebrar eleccions anticipades i, tot i la meva creixença de vots -que no va ser pas gràcies al que té un cognom d’una ciutat catalana que comença per Llei i acaba per -da, és clar- vaig tornar a menjar-me els torrons a la oposició. Ara, acabo de rebutjar un finançament que, i que quedi entre nosaltres, ni hem mirat si incompleix o no l’Estatut, un model de finançament basat en aquell estatut que vaig pactar a la Moncloa. Ara, lògicament, doctor, com podrà entendre hi he firmat en contra perquè dóna molt poc per Catalunya i tota la pesca, no pas perquè estant a la oposició haig de desmarcar-me de tot allò que fa el Govern i aconseguir vots com sigui per intentar recuperar la presidència, eh? Que quedi clar… Vostè m’entén, oi?

David Prat, reagrupat de l’Anoia.
http://www.escoltamaca.blogspot.com

Font original de l’escrit: www.escoltamaca.blogspot.com/2009/07/sense-financament-no-hi-ha-paradis.html